Log in
Titulares:

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (III)

HISTÒRIA III portada

 

 

CAPÍTOL III: 20 de maig de 1956: un Manresa-Logroñes que podia haver canviat la història

Els aficionats més veterans al futbol de la nostra ciutat, i molts d'una mitjana edat, quan surt en una conversa "el partit del Logroñés" ja saben de què va la història, més o menys. Les generacions més joves, possiblement, no han sentit mai a parlar del tema. "El partit del Logroñés" va ser un passatge de la història del Manresa en què el club blanc-i-vermell va estar a punt de tocar la gloria però que, finalment, va ser una càrrega massa pesada perquè des d'aleshores molts aficionats van desertar i no van voler saber res més del seu equip. Expliquem el que va passar.



La història
     Un 20 de maig de 1956 es va disputar el partit que va poder canviar el curs de la història futbolística a la nostra ciutat: el Cd'E Manresa-CD Logroñés. El Manresa, que aquella temporada va quedar campió de 3ª Divisió, va arribar a la decisiva eliminatòria després de quedar 3er d'una lligueta en la qual el Girona va aconseguir l'ascens directe, mentre que el Rayo Vallecano, segon classificat, i el Cd'E Manresa havien de jugar-se-la davant el 15è i 16è de la Segona Divisió (el Logroñés va quedar 16è classificat). El Rayo va aconseguir el primer ascens de la seva història a la categoria de plata, mentre que la sort manresana ja podem endevinar quina va ser (per cert, un any després, el Logroñés va descendir a 3ª divisió en quedar 17è classificat). Molt ha plogut des de llavors i moltes coses s'han dit sobre el que va succeir al camp del Pujolet aquella maleïda tarda de maig.

 

La llegenda negra
     Una llegenda negra ha perseguit al Cd'E Manresa des d'aquella fatídica data. Un gran nombre dels aficionats que van assistir al partit van marxar del Pujolet amb el convenciment que el Manresa s'havia venut perquè, per raons econòmiques, no interessava l'ascens a 2ª Divisió. De fet, segons consta en el llibre del Centenari del club, la directiva local, presidida per Jordi Basiana, havia previst una recaptació de 150.000 pessetes (uns 900 euros), mentre que la taquilla va vendre paper per valor de 58.000 (uns 348 euros). En cara que semblin xifres un xic modestes, s’ha de tenir en compte, per exemple, que l’any 1956 una entrada de cinema costava, al canvi, 0,048 euros. La veritat, segons expliquen aficionats que van anar al partit, és que el Pujolet estava abarrotat, per la qual cosa deduïm que va haver-hi molta entrada de gorra i molts que es van colar saltant la tanca de la Prolongació General Prim. El cas és que el Manresa, aquella tarda, havia de remuntar un 2-0 advers del partit jugat a Las Gaunas, i els condicionants que es van donar a l’inici l'enfrontament, malgrat les lògiques dificultats, no descartaven donar-li la volta a l'eliminatòria.



El partit a Logroño
     A l'anada, a Logroño, l'equip manresà no va poder tenir més desgràcia junta, ja que al cap de pocs minuts d'iniciat l'encontre sobre el fanguer de La Rioja (havia plogut intensament els dies anteriors) es lesionava el defensa Fàbregas, un dels puntals de l'equip, i el Manresa es quedava amb deu jugadors (en aquella època no es podien fer canvis); l'àrbitre va anul·lar un gol al jugador manresà Lara; El porter Albadalejo va sofrir una ostentosa càrrega de dos davanters rivals en el que va significar el segon gol local; i, per si fos poc, els últims vint-i-cinc minuts el Manresa els va jugar amb dos homes menys, ja que va ser expulsat Darnès, un altre puntal de l'equip, que no van poder disputar el partit de tornada.

 

La tarda del 20 de maig
     Una setmana més tard el partit no podia començar de la millor manera, ja que als dotze minuts d'haver-se iniciat l'encontre l’extrem Coma avançava el Manresa i col·locava el seu equip a un gol d’empatar l’eliminaròria. La remuntada es veia possible, però els minuts anaven passant amb un Logroñés aculat a la seva parcel·la defensiva i un Manresa que no era capaç de trobar el camí del gol que li donés l'empat en l'eliminatòria. L’expulsió de Pallás a pocs minuts per arribar als 90, encara va empitjorar la situació. Al final del partit, amb la lògica decepció i frustració viscuda, l'estripada de carnets va ser massiva, i molts afeccionats van jurar i perjurar que mai més tornarien al Pujolet a veure el Manresa. De fet, Jaume Mira, un dels habituals convidats al programa radiofònic "Barra lliure”, la tertúlia de Ràdio Manresa, ha comentat en un parell d'ocasions que ell és un dels que des d'aquell partit, mai més ha anat a presenciar un partit del Cd'E Manresa. I com ell, desenes d'afeccionats que van trencar el vincle sentimental amb el club de la seva ciutat pel que ells van entendre com una derrota voluntària de l'equip blanc-i-vermell.

     En síntesi, aquest és el relat de la història que va poder ser i no va ser i que porta acompanyant el Cd'E Manresa des de fa més de 60 anys. No obstant això, el club blanc-i-vermell va seguir coquetejant amb l'ascens en anys posteriors, però el Plus Ultra, de Madrid, l'Olot, el Sestao i l'Hospitalet van tancar el pas del Manresa cap a la divisió de plata del futbol espanyol. Però no volem tancar el capítol de l'assumpte que aquí ens porta, ja que disposem de dades que poden donar llum a la història del que va passar aquell dia (i dies anteriors), que molta gent ha callat o tergiversat amb el pas dels anys, i que us explicarem a continuació.



La intrahistòria
     Anem a intentar aclarir el que va passar aquella desgraciada tarda de maig del 56, encara que per això ens hem de remuntar a uns tres mesos abans, en acabar la lliga regular de 3ª divisió (el Manresa va ser campió) i just abans d'iniciar-se la lligueta d'ascens a 2ª Divisió. Resa al llibre del Centenari que "un grup d'oposició a la directiva de Basiana es va dedicar a crear un ambient hostil de cara a aquell partit. Ells van ser els qui van inculcar a molts socis la idea que el club no tènia intencions reals de pujar de categoria i que els jugadors tenien ordres de no remuntar l'eliminatòria". Qui eren aquest grup d'oposició que van tenir molt a veure amb el trist espectacle viscut al final del partit, en el qual gran quantitat de socis van acabar per desentendre's del club de la seva ciutat? Aquest grup es va crear en el punt que comentàvem anteriorment, abans d'iniciar-se la lligueta d'ascens. La directiva del Manresa tenia per costum celebrar els èxits esportius a la Fonda de Sant Antoni, a la Plaça Major (avui en dia en obres de restauració). Per festejar el títol de lliga de 3ª divisió i la classificació per a la lligueta d’ascens, es van reunir directius i cos tècnic en l'esmentat local per celebrar un dinar de germanor. El que hagués d'haver estat una festa es va acabar convertint en el principi de la fi. Un important directiu de llavors, el senyor Brunet (que anteriorment, a mijans dels anys trenta, va arribar a ser president de l'entitat), no va tenir una altra ocurrència que manifestar que l'èxit del Manresa no havia estat més que una qüestió de sort. L'entrenador del Manresa, Benito (exjugador del Barça), ferit en els seus sentiments pel que aquell directiu havia manifestat, que menyspreava la gran campanya que havia realitzat l'equip fins aquell moment, va presentar la dimissió en aquell mateix instant, argumentant que si l'aconseguit fins a aquest moment havia estat qüestió de sort, no feia falta que ell seguís dirigint a l'equip. El president Basiana, davant la tempesta que se li venia al damunt, va solucionar la situació amb una decisió que, de fet, va ser la que va desencadenar l'expressat anteriorment sobre el grup d'oposició. Per demostrar-li a l'entrenador que la institució estava amb ell, que confiava totalment en el seu treball i que valorava l'aconseguit fins llavors, en aquell moment va cessar a tota la directiva en ple. Finalment, Benito, veient-se emparat per la màxima representació del club amb un gest com aquell, va decidir seguir en el càrrec. L'endemà, Jordi Basiana va cridar a tres o quatre membres de la Junta Directiva cessada (entre ells, els senyors Gassó i Estany) per ratificar-los en el càrrec, ja que entenia que eren persones perfectament vàlides en les funcions que exercien i que no tenien res a veure amb l'assumpte del dia anterior. A més, per completar la Junta va incorporar a nous membres, entre els quals hi havia els senyors Martí, Pros i Cornet.

     Quan entrem en la setmana del Manresa-Logroñés, el president Basiana va recórrer un bon grapat d'empreses locals per buscar la implicació econòmica de les mateixes en cas que el Manresa ascendís de categoria, encara que la resposta dels empresaris no va ser l'esperada per part del president. Segons he pogut saber, de primera mà, el senyor Basiana no era molt bé vist per part d'algun sector important de la ciutat per la seva modesta condició. El fet que un simple corredor de filatures estigués aconseguint l'èxit més gran en els 50 anys del club, despertava la gelosia i l'enveja dels qui podien aportar injeccions econòmiques a l'entitat blanc-i-vermella. L'escassa, quasi nul·la, resposta dels empresaris locals va ser un altre dels arguments esgrimits posteriorment pels qui van fer creure a l'afició que al Manresa no li va interessar superar l'eliminatòria davant el Logroñés, ja que sense el suport de les empreses no era viable econòmicament la 2ª divisió.

     Arribats a la tarda del 20 de maig, el Manresa va formar amb Albadalejo, Pallàs, Satorra, Romà, Miarnau, Ventolrà, Coma, Torras, Lara, Parés i Chalè. Com comentava anteriorment, equip local es va avançar en el marcador gràcies a un gol de Coma als 12 minuts d'iniciat l'encontre. El joc es va endurir i l'àrbitre, el biscaí De Mazagatos, va haver de parar el partit i instar als capitans de tots dos equips que si no canviaven d'actitud, molts jugadors no acabarien el partit perquè serien expulsats. Segons expliquen els presents en aquell partit, el Manresa no va disposar de massa opcions de marcar el gol de l'empat en l'eliminatòria (Parés va disposar de la més clara), encara que sí que va dominar totalment el partit. El Logroñés, tancat en la seva parcel·la defensiva, va obligar al Manresa a buscar el joc aeri. El mateix Lara, un especialista en les rematades de cap, no va tenir una tarda encertada i no aconseguia connectar cap rematada a porteria, la qual cosa va provocar algunes protestes en la graderia del Pujolet, que relacionaven aquell fet amb lo que els dies anteriors al partit va anar escampant l'oposició a Basiana sobre la presumpta venda del partit. El tècnic local va optar per jugar-se-la col·locant a un defensa central com a davanter centre (com quan Cruyff ho feia amb l'Alexanco o avui en dia Piqué es col·loca com a punta), passant Lara a jugar una mica més obert. Aquest canvi de posicions obligava a enrederir a l'extrem Torras al lateral, ja que com que no estaven permesos els canvis de jugadors en l'època a la qual ens remuntem, els entrenadors només podien rotar posicions per tal de buscar un revulsiu que canvies la dinàmica del joc. Aquesta circumstància, de canvi de posicions, també es va aprofitar com a argument per justificar el suposat desinterès del club per aconseguir l'ascens. L'1-0 va ser inamovible i el final del partit ja sabeu el que va provocar.

 

L'epíleg
     El Manresa, per mitjà del seu president, del seu entrenador, dels seus jugadors (la millor plantilla de la història) ho va donar tot per l'ascens. Però ja sabem que al món del futbol, si la piloteta no entra, sempre es busquen culpables. A més, a vegades es tendeix a magnificar les coses, i el que aquella tarda va ser una simple desgràcia (o una gran desgràcia, més aviat), gran part dels presents al Pujolet ho va interpretar com una derrota voluntària i va tirar pel camí del mig, inventant-se una llegenda negra que ha perseguit al Manresa al llarg de 64 anys. Com dèiem abans, el Manresa va tornar a disposar de més ocasions per fer el salt de categoria, cosa que no es va aconseguir. Ja no van aparèixer llegendes negres sobre suposades vendes. Possiblement, qui manava a la nau blanc-i-vermella, el senyor Moll, era més popular que Basiana i tenia més carisma (havia estat alcalde de la ciutat). Per desgràcia, la història del futbol a la nostra ciutat està plena de circumstàncies semblants a les que va patir Jordi Basiana per mitjà del grup de directius (el grup opositor) als que va cessar en aquell dinar de germanor a la Fonda de Sant Antoni. La gelosia i l'enveja també han estat un dels pitjors enemics en la història del Cd'E Manresa. I no cal tirar tantes dècades enrere, com quan a Àngel Solanes li van posar mil bastons a les rodes abans d'arribar a ser president del Manresa, fa ara trenta-dos anys. Ni tan sols el futbol a la nostra ciutat s’ha pogut desempallegar de la revolta entre “favets” i “tremendos”.

José Antonio Sánchez

 

IMATGES RELACIONADES

HISTORIA III 55 56 1

EQUIP DEL MANRESA DE LA TEMPORADA 1955-56

 

 

HISTORIA III 2

UNA ALTRA IMATGE DE LA MATEIXA TEMPORADA, AMB EL TÈCNIC BENITO AL MIG DE LA FILA DE DALT

 

 

HISTORIA III Rayo

IMATGE DE MANRESA-RAYO VALLECANO DE LA LLIGUETA D'ASCENS, QUE VA ACABAR AMB EMPAT 1-1

 

 

BENITO GARCIA

TRES DELS PROTAGONISTES D'AQUEST CAPÍTOL: JORDI BASIANA (PRESIDENT), BENITO GARCÍA (ENTRENADOR) I DE MAZAGATOS (L'ÀRBITRE DEL PARTIT)

 

 

 

Clear

-2°C

Manresa

Clear

Humidity: 82%

Wind: 8.05 km/h

  • Sunny
    03 Jan 2019 11°C -2°C
  • Partly Cloudy
    04 Jan 2019 10°C -3°C

Banner 468 x 60 px