Log in
Titulares:

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (VIII)

HISTÒRIA VIII portada

 

 

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA

Capítol VIII: El Manresa a la Copa: fugaç però intens

 

José Antonio Sánchez | 15-04-2020

     El pas del Manresa per la Copa, com apunta el títol d’aquest passeig per la història, va ser fugaç, però intens. L’ascens del Manresa a Tercera Divisió, la temporada 1973-74, va permetre l’equip presidit per Ricard Oliva i entrenat per Pepe Pinto jugar la Copa la següent temporada. Val a dir que aleshores el que avui en dia coneixem com la Copa del Rei s’anomenava la Copa del Generalísimo. Aquest nom encara es va conservar una temporada més, fins la 1975-76, ja que quan aquesta va començar encara era viu el dictador Francisco Franco. En aquesta edició que ens referim en aquest capítol participaven en la primera ronda tots el equips que militaven a Tercera Divisió, sense tenir en compte la classificació de la temporada anterior, a diferència del que passa avui en dia. Tan sols el fet de militar a Tercera ja et donava dret a prendre part. Entre els 72 equips que van participar en la primera ronda destaquen esquadres que avui en dia son a l’elit del futbol espanyol, com L’Eibar, el Deportivo de la Corunya, l’Osasuna, el Getafe, el Llevant, l’Osca... També eren emparellats per proximitat geogràfica, com ara succeeix, motiu pel qual els cinc equips catalans van quedar emparellats entre sí (a banda del Tortosa, que s’emparellà amb el Vinaròs, que és a tocar de la província de Tarragona). Les altres dues eliminatòries d’equips catalans van ser les del Girona contra el Terrassa i la que més ens interessa: el Manresa-Calella.

La primera Copa - Temporada 1974-75

     A primer cop d’ull pot donar la sensació que el Manresa havia tingut sort en l’emparellament, perquè avui en dia el nom del CF Calella no ressona gaire dins el futbol català, però la realitat d’aquella època era ben diferent. L’equip del Maresme s’hi va estar a Tercera Divisió des de la temporada 1962-63 fins la 1975-76. Catorze temporades en les que es va mantenir de manera més que digna (inclús dues campanyes va quedar 3er) i en les que, precisament, es va fer un nom a Catalunya i a la resta de l’estat per la seva participació a la Copa del Generalísimo. L’any 1969 va ser capaç de guanyar al seu camp l’Osasuna per 2-0, malgrat que al Sadar, a la tornada, va perdre per 8 a 1. La següent temporada va eliminar la Cultural Lleonesa, el Valdepeñas (ambdós de Tercera) i el Córdoba (de Segona Divisió); va quedar eliminat per l’Elx, també de Segona. Un any més tard superava el Tortosa i el Girona, caient contra un Segona Divisió, el Logroñés. La temporada 1972-73 eliminava el Masnou, novament el Girona i quedava fora després de guanyar 2-1 al Valladolid (de Segona Divisió) i perdre al vell camp de Zorrilla per 3-1. La 1973-74 encara va superar-se més i és quan el seu nom va tenir més ressò a tota Espanya. Després de superar primer el Tortosa, la següent ronda tenia l’oportunitat de venjar-se del Valladolid, novament rival de l’equip escapolat. I així va ser després que el 2-0 del camp de Zorrilla el superés a la tornada per un sorprenent 3-0. A la tercera ronda el bombo va deparar un autèntic partidàs al camp costaner: ni més ni menys que un Calella-Athlètic Club de Bilbao, el vigent campió de la competició. I per fer encara més mediàtic el nom del CF Calella i de Calella de la Costa, la victòria va somriure els locals per 1-0 gràcies a un gol de Rojas, que va batre el porter titular de la Selecció Espanyola, Iríbar. Però a San Mamés els deixebles de Juan Navarro van despertar del somni després que el pitxitxi Carlos i Guisasola, aquest de penal, li donessin la volta a l’eliminatòria (2-0). Això sí, el Calella va vendre cara la seva pell.

 

CALELLA MANRESA 74 75

LA ÚNICA IMATGE QUE ES CONSERVA DEL PARTIT CALELLA-MANRESA, APAREGUDA A MUNDO DEPORTIVO

 

     Ja no era una simple casualitat. Durant cinc temporades consecutives l’equip escapolat s’havia guanyat l’admiració de tothom. David s’havia guanyat el respecte en una terra plena de Goliats. Amb aquests antecedents no és gens estrany que la visita del Calella al Pujolet l’1 de novembre de 1974 es rebés amb recel; era l’equip català, després de Barça i Espanyol, més mediàtic, més de moda. I per recelar encara més, als 22’ era expulsat el capità del Manresa, Pujadas, posant-se el partit i la eliminatòria costa amunt als deixebles de Pepe Pinto. Malgrat tot, a un minut pel descans una pilota centrada per Joaquim Hernández la trobaria Juanín per connectar un cop de cap mortal pel porter Bravo. Amb aquest mínim avantatge viatjaria el Manresa cap el Maresme un parell de setmanes després, el 17 de novembre. L’inexpuganable camp del Calella, inaugurat feia només quatre anys, seria un altre rival per l’equip blanc-i-vermell, a banda dels onze homes que si posarien pel davant. L’1 a 0 als 28’ igualava l’eliminatòria i l’afició local ja tornava a somiar amb una altra gesta. Però cinc minuts després era Joaquim Hernández qui despertava l’afició costanera del seu somni amb un gol que seria definitiu. La brillant història del Calella a la Copa es va acabar aquí, per sempre més. La del Manresa va continuar.

 

GIRONA

EL GIRONA 1974-75

     La segona ronda, després que el Girona superés el Terrassa (un Terrassa que seria campió de lliga i ascendiria a Segona Divisió) va emparellar el Manresa contra l’altra equip blanc-i-vermell de la capital gironina. Aquesta vegada el Manresa va jugar com a visitant el partit d’anada, a Montilivi, el 4 de desembre. Aviat s’avançarien els locals, als 9 minuts, però la fortuna s’aliaria amb el Manresa després d’un gol en propia porteria dels gironins. Abete i Juanín posarien en franc avantatge el seu equip amb dos gols a la segona part (1-3), però l’expulsió de Joaquim Hernández i el segon gol local a les acavalles del partit va fer perillar l’avantatge del Manresa, encara que el 2-3 ja no s va moure. A la tornada un gol del vigatà Vizcaino, passada la mitja hora de joc, segellava la victòria i l’eliminatòria en favor d’un Manresa que, un cop superada la segona ronda, ja tenia l’oportunitat d’enfrontar-se a un equip de Segona Divisió, quelcom que no succeia al Pujolet des del 19 de juny de 1960, coincidint amb la visita del Sestao.

     I així va ser. El sorteig va emparellar el Manresa contra el Burgos CF i amb el partit de tornada al Pujolet. El 8 de gener de 1975, en un Plantio ple de clapes de gel degut als 0º que hi havia a l’ambient, amb poc públic i una boira intensa, el Manresa va fer emmudir l’afició castellana pràcticament durant tot el partit. Abete havia avançat el Manresa als pocs minuts de rodar la pilota, però Machicha (de penalti) i Garrido (que en va fer un triplet) li donaven la volta al marcador. Rodri empatava abans del descans i ho deixava tot obert de cara a la represa. Però després d’una segona part molt complerta del Manresa, amb ocasions molt clares per avançar-se novament al marcador, els cinc minuts finals van ser mortals i Garrido anotava els dos gols d’avantatge amb que el seu equip viatjaria cap a Manresa un parell de setmanes més tard. Al final el Burgos va deixar palesa la seva fortalesa al Plantio, on a la lliga havia guanyat vuit dels nou partits, cedint només un empat. També havia demostrat perquè era el 3er màxim anotador de Segona Divisió, darrera del líder Sevilla i del Cádiz.

 

BURGOS 74 75

EL BURGOS CF LA TEMPORADA 1974-75 AL CAMP DE FABRA I COATS DE BARCELONA

     El 22 de gener el Pujolet vivia un dels seus dies històrics. Aquella tarda/nit feia un fred que glaçava a la nostra ciutat, però el partit de tornada d’aquella eliminatòria tenia molts al·licients afegits i el fred no va ser impediment per què el Pujolet registrés una entrada de gala. El Burgos arribava a Manresa com a 6è classificat a la lliga de Segona Divisió; el cap de setmana anterior havia guanyat a la Nova Creu Alta de Sabadell per 2-3 (fet que va provocar l’acomiadament de Gustavo Biosca com a entrenador vallesà); el seu màxim golejador era Juan Gómez ‘Juanito’ (7 gols), un jove jugador amb molt de futur i pel que ja es barallaven els grans del futbol espanyol; també perquè una de les seves figures era Juanjo, un jugador format a les categories inferiors del Reial Madrid que dos dies abans del partit havia sigut preseleccionat per Ladislao Kubala de cara al partit contra Escòcia que es jugaria dues setmanes després. Però si l’equip entrenat per José Antonio Naya despertava l’interès de l’afició manresana, el mateix Manresa també generava la il·lusió suficient com per creure en la remuntada. L’equip vermell-i-blanc arribava al partit com a 3er classificat a la lliga després de la victòria al Pujolet contra el Constància d’Inca; a les seves files hi jugava el màxim golejador del grup tercer de Tervera Divisió, Juanín (13 gols), qui avantatjava l’internacional xilè Carlos Caszely, del Llevant (11 gols); també, l’afició manresana creia en la remuntada després de les grans referències que els mitjans d’informació havien donat del partit d’anada a Burgos, entre les quals Ràdio Manresa (va retransmetre el partit en directe en veu de Vicenç Comas), que elogiaven el joc manresà al Plantio a la vegada que manifestaven l’injust de la derrota.

     Després d’una primera part sense gols, malgrat que ambdós equips van apostar per un futbol ofensiu, els pas dels minuts de la segona no feien variar el marcador a pesar que s’hi van viure situacions de perill em ambdues porteries. Però quan s’estava a punt d’arribar a la mitja hora de joc el Pujolet va esclatar després d’una centrada des de la dreta del capità Pujadas que Juanín, de cap, va convertir en gol. Ningú patia ja pel fred que hi feia, només pensava en empentar el seu equip per aconseguir el gol de la remuntada. Però la il·lusió només va durar cinc minuts i es va convertir en frustració. Precisament les dues figures visitants van fabricar el gol de l’empat. Juanjo va protagonitzar una acció personal i quan tenia el porter Romero al davant va cedir la pilota a Juanito per que marquès a plaer a manca d’onze minuts pel final. Amb l’empat a u el Manresa necessitava un miracle que ja no va arribar.

 

JUANITO JUANJO

JUANITO I JUANJO VAN FABRICAR EL GOL DE LA TRANQUIL·LITAT AL PUJOLET

     Aquí es va acabar la trajectòria de la primera Copa del Generalísimo jugada pel Manresa. L’equip manresà va caure davant un conjunt que aquella temporada no pujaria a Primera Divisió, però que sí ho faria la següent. Juan Gómez ‘Juanito’ ja va ser internacional només un any després. El Reial Madrid el fitxaria el desembre de 1976, encara que va acabar la temporada al Burgos perquè aleshores no es podia canviar de club la mateixa temporada. Juanjo va caure de la preselecció contra Escòcia, però les cinc temporades següents va jugar al Saragossa, a Primera Divisió. El porter Manzanedo, que va jugar el partit d’anada al Plantio, ascendiria la següent temporada amb el Burgos a 1ª Divisió i s’hi va estar a la màxima categoria dotze campanyes (una al Burgos, set al València, una al Valladolid i dos al Sabadell. Curiosament va tornar a Manresa l’1 d’octubre de 1986, encara que s’hi va estar a la banqueta en el partit de Copa entre el Manresa i el Sabadell. Els jugadors que van protagonitzar el partit d’aquell fred 22 de gener de 1975 en un Pujolet en el que, inclús, es va encendre un foc a la graderia general per apaivagar la gèlida temperatura, van ser, pel Manresa, Romero, López, Farrás, Pujadas, Pechas, Hernández, Vizcaíno, Guitart, Rodri, Juanín, Nieto i Novell. Pel Burgos ho feren Gosorospe, Gómez, Aguilera, Vallejo, Raúl, Sistiaga, Juanito, Garrido, Vitori, Ferrero, Juanjo i Machicha. L’àrbitre va ser l’asturià Juan Senén Acebal Pezón, que va ascendir a Primera Divisió, on va xiular durant sis temporades.

La segona Copa - Temporada 1975-76

     La següent aparició del Manresa a la Copa del Generalísimo va ser uns mesos després, dins la temporada 1975-76. La primera ronda, amb només equips de Tercera Divisió, com era habitual, va emparellar l’equip manresà contra el CF Pontevedra. L’eliminatòria, lògicament, no va despertar tanta expectació com la darrera contra el Burgos. Però al cap i a la fi el Pontevedra era un equip que els anys anteriors s’havia mogut, bàsicament, entre la Primera i la Segona Divisió, fet que li donava un cert atractiu a l’eliminatòria. El Manresa havia canviat la fesomia de la seva plantilla respecte a la temporada anterior, però mantenia encara jugadors importants com Romero, Pechas, Hernández, Abete, Nieto... Per la seva banda, al Pontevedra despuntava un jugador per sobre de la resta: Antonio Pexegueiro ‘Vavá’, que poc després el fitxaria el RC Celta de Vigo. Això sí, les trajectòries d’ambdós equips eren molt diferents a la lliga. Mentre el Manresa era 6è, a dos punts del líder, l’equip gallec era penúltim, amb dos punts de deu possibles. L’equip que dirigia des de la banqueta l’argentí Rafael Franco arribava al partit després d’empatar 0-0 davant el Sabadell, al Pujolet. Els deixebles de l’asturià Lalo havien perdut per 2 a 1 a Sestao, el líder.

 

VAVÁ

VAVÁ, LA FIGURA DEL PONTEVEDRA, EN UN PARTIT DE SEGONA DIVISIÓ CONTRA EL RAYO VALLECANO

     El partit es va jugar el 12 d’octubre, diumenge, aprofitant que no hi havia competició de lliga arran de l’Espanya-Dinamarca de seleccions. El Manresa va aconseguir una còmoda victòria, 2-0, que el feia albergar esperances de superar l’eliminatòria. No obstant, el partit havia sigut molt obert i el marcador no reflectia el que va passar sobre la gespa del Pujolet. Dos xuts al pal del Manresa, als 18 i 20 minuts, van ser les ocasions més clares dels locals abans del descans. Al primer minut de la represa Morelló obria el marcador gràcies a un cop de cap a pilota centrada per Orenes. Un marcador que el mateix jugador tancaria al minut 75 en rematar una centrada de Chirri. Un xut de Vavá que Guerra va treure de la mateixa línia de gol va ser la millor ocasió visitant. Quasi un mes després, el 16 de novembre, també diumenge, el Manresa viatjava cap a Pontevedra per afrontar el partit de tornada.  La situació a la lliga d’ambdós equips havia canviat. El Manresa només havia aconseguit dos punts dels vuit jugats entre els dos partits de l’eliminatòria. I ja mirava cap avall. Mentrestant, el Pontevedra havia sortit del pou gràcies a tres victòries i un empat. I ja mirava cap amunt. Un gol a cada període, de Lago (ratllant el descans) i Canosa (55’), unit a la lesió d’un home important pel Manresa, Abete, enviaven un Manresa ultradefensiu cap a la pròrroga després d’un partit en que Vavá va estavellar dues pilotes al pal i en que Romero va ser el millor home manresà. Una prolongació que el Manresa va afrontar, com ho va fer els últims 23 minuts de la segona part, amb només nou jugadors arran de les expulsions de Lago i Morelló. Un gol de Sergio aprofitant una genialitat de Vavá, als 98 minuts, servia com a clau per tancar el taüt d’un Manresa mort.

 

DSCN4270

AQUEST BANDERÍ DONA FE DE LA VISITA DEL MANRESA A PONTEVEDRA

     Aquesta va ser la darrera participació del Manresa a la Copa del Generalísimo. De fet, la temporada següent ja va adoptar el nom de Copa del Rei. Al final d’aquella temporada 1975-76 el Pontevedra acabaria com a campió del primer grup de Tercera Divisió i ascendiria a Segona. Per la seva banda el Manresa seria víctima de la seva delicadíssima situació econòmica, que culminaria amb la vaga de futbolistes de la que ja vam escriure en altre capítol i amb el descens a Preferent.

La Copa del Rei - Temporada 1986-87

     El 5è lloc a la classificació que el Manresa va aconseguir la temporada 1985-86 el va permetre jugar la Copa del Rei la següent edició. El Manresa havia format una plantilla que per única vegada a la seva història en Tercera Divisió estava formada per jugadors de Manresa i comarca: Baltasar (Sant Vicenç de Castellet), Esteve Olivella (Navàs), Josep Maria Talarn (Manresa), Sellarés (Talamanca), ‘Capi’ Martínez (Santpedor), Casajoana (Calders), Siscu Caballo (Manresa), Cristóbal (Manresa), Marcuello (El Pont de Vilomara), Lluis Delgado (Manresa), Busuldu (Manresa), Masafret (Sant Vicenç de Castellet), Sans (Manresa), Collazos (Manresa), Díaz (Manresa), Torradeflot (El Pont de Vilomara), Serra (Cabrianes), Flotats (Sant Vicenç de Castellet), Miki Vilaseca (Manresa) i Bonillo (Balsareny). El gruix d’aquests jugadors van seguir com a blancs-i-vermell la següent campanya i van poder defensar amb el mateix escut el que havien aconseguit sobre el terreny de joc.

     La Copa va canviar el model de competició ja que les eliminatòries de les primeres quatre rondes van passar a ser a partit únic. A partir de vuitens ja es van recuperar els dos partits, d’anada i tornada. El sorteig de la primera ronda va emparellar el Manresa contra el Figueres, que s’estrenava a Segona Divisió. El 17 de setembre de 1986 va quedar batejada per l’entrenador d’aleshores, Eduardo Texeiro, com “la noche galàctica”. Trencant tots el pronòstics el Manresa va destrossar l’equip empordanès que dirigia des de la banqueta José Manuel Esnal ‘Mané’. El Figueres es va presentar al Congost amb tota la plantilla titular, farcida de jugadors experimentats en les màximes categories estatals (Gratacós, Mentxaca, Valdo, Valentín, Forcadell, Bolaños, Bayona, Cuevas i Guitart), alguns de la demarcació de Girona (Boix, Boada i Corominas) i l’egarenc Arturo, que sempre va jugar entre Segona A i Segona B. El Manresa, per la seva banda, mantenia l’equip de la anterior temporada a banda d’alguna incorporació, com la dels solsonins Riu i Closa, el manresà format a la pedrera Rafa Bellido i el santvicentí Cinca.

 

MANRESA 86 87 Copa

EL MANRESA 86-87. A DALT d'esquerra a dreta): CASAJOANA, RAFA BELLIDO, MARTÍNEZ, BALTASAR, MARCUELLO I TORRADEFLOT.

A BAIX: BUSULDU, MASAFRET, SERRA, MIKI I RIU

     Una internada de Sans per l’esquerra que acabaria en pena màxima, transformada per Martínez, obria la golejada (19’). Busuldu anotava el 0-2 després d’una jugada personal (37’). Tres minuts més tard era Marcuello qui engruixia el marcador. El 4-0 als 60 minuts, novament de Marcuello,  pràcticament sentenciava l’eliminatòria, malgrat que Valdo, un minut després, anotava el 4-1. El vendaval manresà va continuar i als 70 i 78 minuts amb els gols de Masafret i Riu. Albert Valentín maquillava el marcador amb el 6-2 final. Aconseguida la fita, ara ja només es pensava en el ‘Gros de la Loteria’, que no era un altre que el RCD Espanyol (el Barça encara era exempt). L’altra rival possible era el Sabadell, que acabava de pujar a Primera Divisió.

 

SABADELL 86 87 Copa

EL SABADELL 1986-87

     I va ser l’equip vallesà qui li va tocar en sort al Manresa (l’Espanyol va quedar emparellat amb el Terrassa). Tampoc va decebre el fet que fos el Sabadell el rival. No deixava de ser un equip de Primera Divisió i comptava amb jugadors d’un bon i atractiu nivell futbolístic. De fet, l’entrada de públic al Congost va ser espectacular malgrat que abans de començar el partit la pluja va fer acte de presència a Manresa i encara no hi havia cap coberta a la graderia de l’estadi. Les cues que es van formar davant les taquilles van desbordar les previsions i jo mateix, talonari en mà, vaig ajudar a vendre entrades als impacients aficionats que veien que el partit havia començat i encara feien cua.

     Aquells impacients aficionats no es van perdre cap gol perquè aquests van arribar a la segona part. El tècnic del Manresa, Eduardo Texeiro, va presentar el mateix equip que havia eliminat el Figueres, excepte la inclusió se Siscu Caballo en lloc de Sans. L’únic canvi durant el partit va ser l’entrada de Miki Vilaseca per Riu. Per la seva banda el tècnic visitant, el biscaí Pedro Maria  Uribarri, no va dubtar en posar tot el seu equip titular, per evitar sorpreses. Capó (ex del Barça, del mateix Sabadell i del Celta) es va convertir en el porter titular al Congost, deixant a la banqueta el titular Manzanedo. Els jugadors de camp serien Roca, el granollerí que sempre es va moure entre Primera (Sabadell i Saragossa), Segona A (Aragón, Atlético Madrileño i Palamós) i Segona B (Hospitalet i el mateix Sabadell); l’ex del Barça, Hércules i València, Serrat; l’ex de la Reial Societat (sempre a Primera Divisió), Celayeta; el sabadellenc Saura (deu temporades al Club); Periko Alonso, ex Reial Societat i Barça; el gran Capità Lino, tota la vida al Sabadell; el ‘motoret’ Sala, que va començar i acabar la seva trajectòria al Sabadell però passant també per Mallorca, Albacete i Badajoz; l’ex del Sporting Nacho; l’internacional paraguaià Hicks, que després jugaria a l’Oviedo, també a Primera Divisió, i a l’Elx; i a Orlando ‘El negro’ Giménez, un altre paraguaià que abans del Sabadell va jugar al Racing de Santander, al València i l’Espanyol, sempre a Primera. A la segona part també jugarien l’ex del València Ribes i Joan Barbarà, el català format a l’UE Sants que aquell any debutava al Sabadell (s’hi va estar cinc anys més) i que després és va convertir en el màxim golejador de la desapareguda UD Salamanca, on va estar vuit temporades.

 

image002

DUES IMATGES DEL PARTIT. A L'ESQUERRA NACHO EN EL MOMENT D'ANOTAR EL 0-1. ALA DRETA BALTASAR ATRAPANT UNA PILOTA PENJADA A L'OLLA

     Davant d’aquest grapat de jugadors bregats en mil batalles, el Manresa hauria de fer mans i mànigues per donar una altra sorpresa, com la del 17 de setembre davant el Figueres. A la primera part els deixebles de Texeiro no van passar per cap angunia a la seva porteria malgrat el domini exercit pel seu rival, però tampoc van crearperill al davant. Amb l’empat inicial s’arribaria al descans. A la represa es va produir la jugada més polèmica de la nit quan Busuldu va ser envestit dins l’àrea visitant per la defensa arlequinada sense que l’àrbitre valencià Bayarri Ribelles assenyalés el punt de penal. Va ser l’única ocasió clara d’un Manresa molt conservador davant un Sabadell que als 58’ trobava el camí del gol. Nacho obria un marcador que dos minuts després ampliava Lino amb el 0-2. En la recta final, un gol en pròpia porteria de Rafa Bellido i un altre de penalti anotat per Ribes arrodonien el resultat i tancaven l’eliminatòria a favor de l’equip de Primera Divisió. Als aficionats manresans tan sols ens quedarà el dubte de perquè l’àrbitre no va assenyalar com a penal una jugada prou clara com la que va acabar amb Busuldu estirat per terra. Però, donat el cas, a Jaime Bayarri Ribelles ja no li podrem preguntar el perquè, ja que, malauradament, va morir en un accident de trànsit el 2001. Com també va morir, la nit de l’1 d’octubre de 1986, el somni de la Copa per un Manresa que, trenta-tres anys després, encara espera la possibilitat de tornar-hi. 

Clear

-2°C

Manresa

Clear

Humidity: 82%

Wind: 8.05 km/h

  • Sunny
    03 Jan 2019 11°C -2°C
  • Partly Cloudy
    04 Jan 2019 10°C -3°C

Banner 468 x 60 px