Log in
Titulares:

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (IX)

HISTÒRIA IX portada

 

 

Capítol IX – 1920-2020: Cent anys de campionats i ascensos

 José Antonio Sánchez | 20-04-2020

     Aquesta temporada 2019-20 es compleixen 100 anys, un segle, des que el Manresa va començar a competir oficialment en les competicions organitzades per la Federació Catalana de Futbol o per la Reial Federació Espanyola. Cent anys d’alegries i tristors, de molts somriures i moltes llàgrimes. Gols, victòries, derrotes, campionats, ascensos, títols... en aquest passeig per la història us volem apropar a las alegries i als somriures viscuts en tots aquests anys. Si no sabíeu res d’aquesta part de la història del Manresa, ara la podreu conèixer. Si en sabíeu alguna part, ara ja sabreu més. Aquest article no és la Bíblia. Potser hi ha alguna errada, fruit de la escassa o nul·la documentació que es conserva en el Club. Segurament que dintre de cent anys, gràcies a la digitalització, serà més fàcil recuperar o trobar dades històriques de qualsevol mena. Però jo ja no hi seré. Aquest, com la resta d’articles que publiquem aquests dies de confinament, son fruit d’hores de recerca i vivències personals. Ara, coneixeu la cara més agradable de la història del Manresa. La història dels campionats i ascensos viscuts al llarg de cent anys de competició oficial.

 

 

 

1923-24 – Campió de Segona Categoria

     La temporada 1923-24 el Manresa aconseguia el seu primer campionat de Lliga. Va quedar campió del grup Ponent de Segona Categoria, però no hi va haver promoció per l’ascens a Primera Categoria contra el campió del grup Llevant, l’Iluro de Mataró. Hi va haver una agra polèmica entre ambdós clubs contra la Federació Catalana de Futbol, que va fer una lectura del reglament totalment allunyada de la que feien Manresa i Iluro. Quasi cent anys després i amb la escassa i confusa informació de que disposo, no puc treure l’entrellat i només puc donar fe que el Manresa va continuar un any més a Segona Categoria. Això sí, després de ficar-hi moltes vegades el nas per les hemeroteques d’aquella època, no m’estranya l’embolic entre Manresa, l’Iluro i una Federació Catalana de Futbol que massa sovint canviava la reglamentació i les estructuracions d’unes categories regionals que fins arribada la dècada dels anys 40 no van quedar definides d’una manera més o menys clara.

 

 

 

1924-25 – Campió de Segona Categoria, Campió de Catalunya de Segona Categoria i ascens

IX 24 25

IMATGE DEL MANRESA AL CAMP DE L'EUROPA,ON VA PROCLAMAR-SE CAMPIÓ DE CATALUNYA DE SEGONA CATEGORIA

     Un any més tard el Manresa va insistir i va tornar a quedar campió del seu grup. En aquest cas, amb la reglamentació més clara que en la caòtica temporada anterior, sí que hi va haver final provincial (la demarcació de Barcelona tenia els equips distribuïts en dos grups i la resta de províncies, un) en que s’hi van enfrontar l’equip manresà contra el Poble Nou, de Barcelona. En el partit únic jugat a Terrassa el 13 d’abril de 1925, el Manresa va vèncer per 1-0 i es va classificar per jugar la semifinal, ja a nivell català, contra la UD Girona (el predecessor de l’actual Girona FC). Dues victòries, 3-1 al Pujolet i 0-1 al vell camp de Vista Alegre, donaven el pas a la final. Aquesta final del Campionat de Catalunya de Segona Categoria enfrontaria el Manresa contra el Gimnàstic de Tarragona i es va jugar al camp de l’Europa, el 25 de maig de 1925.

IX MARIÀ HOMS

MARIÀ HOMS, QUE VA ARRIBAR A JUGAR AL BARÇA I L'ESPANYOL, VA FER ELS QUATRE GOLS DE LA FINAL

     L’equip de la capital del Bages, amb l’actuació estel·lar de Marià Homs (va anotar els quatre gols del seu equip) guanyava aquella final, 4 a 2, i es guanyava el dret de promocionar per aconseguir l’ascens a Primera Categoria contra el cuer d’aquesta divisió, el Portbou EC. Aquesta promoció es va disputar a dos partits, anada i tornada, però amb la particularitat que ambdós enfrontaments es van disputar a Barcelona. El partit d’anada es va jugar al camp de l’Espanyol, que no era un altre que el de la carretera de Sarrià (inaugurat dos anys abans), on el Manresa va guanyar per 4-0. El camp del FC Barcelona, Les Corts, va ser l’escenari del partit de tornada, que va registrar una nova victòria de l’equip vermell-i-blanc (3-0). D’aquesta manera es gestava el primer ascens del Manresa de la seva curta història (aleshores) en unes competicions oficials a les que es va adherir la temporada 1920-21.

 

 

 

1928-29 – Campionat de Segona Preferent

     Després del descens la campanya anterior, la temporada 1928-29 el Manresa s’estrenava a la nova categoria formada per la FCF, la Segona Preferent, grup 1er. La Lliga era molt curta, tan sols sis partits, i el Manresa va tenir com a rivals el FC Lérida, el Gimnàstic de Tarragona i l’Alumnes Obrers, de Vilanova i la Geltrú. Després de proclamar-se campió de lliga va jugar una fase final en que va ser eliminat pel Sant Andreu. Amb el Torneig de Promoció a Primera Categoria (de divuit jornades), el Manresa tenia una altra oportunitat d’ascens, però es classificaria en un insuficient 5è lloc i continuaria un any més a Segona Preferent.

 

 

 

1933-34 –  Ascens a Primera Categoria B

     El següent ascens es va produir la temporada 1933-34, en aquesta ocasió sense ser campió del grup B de Segona Preferent. Va quedar 3er classificat i va participar en el denominat Torneig de Classificació, en el que pel fet de quedar també 3er classificat, li donava dret a l’ascens a la Primera Categoria B. Després de la reestructuració de cinc anys enrere, les categories regionals estaven formades per la Primera Categoria A, la Primera Categoria B (ambdues d’un sol grup) i la Segona Preferent (de varis grups). El Manresa només va durar una temporada a la segona divisió en importància del futbol català.

 

 

 

1936-37 – Campió del Torneig Complementari i ascens a Primera Categoria B

IX 36 37

ELS JUGADORS DEL MANRESA, DAVANT DEL CONSERVATORI, CELEBRANT L'ASCENS AMB L'AFICIÓ

     La temporada 1936-37 el Manresa quedaria classificat en 2ª posició de Segona Preferent per després perdre en un Torneig de Promoció contra Sants, Horta i Gràcia. Finalment participaria a la següent fase, al Torneig Complementari (una nova oportunitat per l’ascens), on després de proclamar-se Campió ascendiria de nou a Primera Categoria B.

 

 

 

1940-41 – Campió de Primera Categoria B i ascens a Primera Categoria A

IX 40 41

IMATGE DEL MANRESA QUE, PER FI, ACONSEGUIRIA L'ASCENS A LA MÀXIMA CATEGORIA CATALANA

     Una vegada oblidada la Guerra Civil arribaria la irrupció definitiva del Manresa a l’elit del futbol català, la temporada 1940-41, quan després d’una gran temporada en que va convertir el Pujolet en un fortí (va guanyar els nou partits disputats i només va rebre tres gols) quedaria Campió i ascendiria per primera vegada a la màxima divisió regional, la Primera Categoria A. L’ascens matemàtic arribaria el 29 de desembre, a la avant penúltima jornada, gràcies a una victòria al camp del Sant Sadurní (2-3). Després cauria (5-2) al camp d’un Gràcia que s’hi jugava la segona plaça (de promoció) amb el Reus i, finalment, rebria els honors del seu públic al Pujolet tancant la lliga amb una golejada (6-0) contra el Santboià. El somni ja era una realitat. A Primera A l’esperaven el Granollers, Badalona, Terrassa, Gimnàstic de Tarragona, Mataró, Sant Andreu...

 

 

 

1949-50 – Campió de la Promoció i ascens a Tercera Divisió

IX 49 50

IMATGES DEL MANRESA EL DARRER PARTIT DE LA PROMOCIÓ CONTRA L'ESPANYA INDUSTRIAL

     La temporada 1949-50, després del subcampionat de Lliga i del títol de Campió de la Promoció d’ascens, el Manresa aconseguia el primer ascens a Tercera Divisió. Però passarem de puntetes per aquest ascens perquè d’aquest passatge ja vam escriure en un altre capítol d’aquests Passejos per la Història.

 

 

 

1955-56 – Campió de Tercera Divisió

     El següent títol de Campió de Lliga arribaria la temporada 1955-56, quan l’equip vermell-i-blanc tornaria a fer del Pujolet un fortí en que només va deixar escapar un parell d’empats, a més d’aconseguir una mitjana de tres gols per partit i rebre només set gols. A la fase d’ascens tan sols el Girona (0-2) i el Rayo Vallecano (1-1) van pispar-li punts al Manresa al seu feu. La llàstima va ser que els números d’aquesta gran temporada, en que van destacar els 20 gols del màxim golejador, Lara, no van anar acompanyats del desitjat ascens a Segona Divisió. Ja sabeu què va passar al partit contra el Logroñés.

 

 

 

1973-74 – Campió de Preferent i ascens a Tercera Divisió

     Van passar divuit anys fins que el Manresa aconseguís de nou un títol de campió, que aquesta vegada va arribar acompanyat d’un ascens. La temporada 1973-74 el Manresa arribava a la darrera jornada a dalt de tot del campionat de Preferent, empatat a punts amb el Granollers però amb el gol average perdut amb l’equip vallesà. La penúltima jornada va ser d’autèntic infart. El Granollers només havia de guanyar al seu camp contra el Figueres per ser matemàticament campió, però l’equip visitant va guanyar per un sorprenent 1-3. Per la seva banda el Manresa visitava un Mataró que encara mantenia alguna possibilitat d’ascens, encara que molt remota. Un gol de Novell va neutralitzar el gol local i a la fi el Manresa aconseguia un empat que el deixava empatat a punts contra el Granollers a manca d’una jornada. Com apuntàvem anteriorment, arran del gol average en contra, a l’equip de Pepe Pinto només li servia fer un millor resultat que el seu màxim rival. És a dir, si el Granollers guanyava en la seva visita a Santa Coloma de Gramenet, el Manresa no tenia res a fer. El Masnou era l’invitat de pedra en un Pujolet ple fins al pal de la bandera, i no és cap tòpic perquè no hi cabia ni una agulla (bé, això també és un tòpic, però així era l’aspecte  que presentava el vell camp del carrer de Sant Fruitós). El Manresa ja guanyava al descans per 2-0 gràcies als gols de Casorrán i Calderer, però tothom es desesperava per no tenir notícies del Gramenet-Granollers. No cal dir que el 1974 no hi havia mòbils ni internet. A l’inici de la segona part el pitxitxi manresà, Guitart, aconseguia el 3-0, mentre que el Masnou, poc després, reduïa distàncies (3-1). Els minuts anaven passant amb tot de cara pel Manresa, sense que res fes pensar que la victòria s’escaparia del Pujolet, però amb el neguit al cos de no saber res del seu màxim rival. A pocs minuts pel final del partit va sonar pels altaveus la veu d’Enric Tatjé, locutor de Ràdio Manresa i l’habitual cada quinze dies de la megafonia de l’estadi. La graderia va emmudir per escoltar, amb el neguit que ja us podeu imaginar, aquella veu tan ferma com serena: “Atenció, atenció senyors espectadors. Els informem del resultat que es dona en aquests moments en el partit que s’està jugant a Santa Coloma: Gramenet 2, Granollers... 0”. L’eufòria es va desfermar al Pujolet. Tothom tenia coll avall que l’ascens ja no s’escapava. El quart gol, del capità Pujadas, encara va revifar més l’ambient que es vivia. L’esclat total va arribar amb el xiulet final. Invasió de camp, petards de tota mena, focs d’artifici... Pintor, López, Pini, Pujadas, Ramos, Oller, Novell, Guitart, Casorrán, Benito, Calderer, Martínez i Eugenio van vestir la camiseta del Manresa aquella gloriosa tarda del 26 de maig de 1974. No era fàcil quedar campió d’aquella categoria on hi jugaven el mateix Granollers, Figueres, Mataró, Badalona, L’Hospitalet, Júpiter, Reus..., però el Manresa ho va aconseguir. Guitart, amb 21 gols, va ser el màxim golejador vermell-i-blanc en una temporada inovidable.

 

 

 

1979-80 – Campió de Primera Regional i ascens a Preferent

     Després de la crisi esportiva i econòmica que es produïa a l’entitat manresana a mitjans dels anys 70, que culminaria amb el descens del Primer Equip a Primera Regional, la temporada 1979-80 va ser un punt d’inflexió per retrobar el camí perdut. Amb la gran majoria de jugadors de la pedrera, més tres jugadors de Terrassa (Claramonte, Nieto i Jiménez) i el fitxatge estrella de Josep Navarro, un davanter ceretà amb un gran olfacte golejador que s’hi va estar set temporades a l’amateur i el filial del FC Barcelona i que la temporada anterior havia sigut el botxí del Manresa al camp del Xipreret d’Igualada (triplet de gols), el Manresa intentaria emprendre el camí de tornada a Preferent. Però la lluita aferrissada amb el Berga i un Espanyol B que no li perdia l’ull als dos equips vermells-i-blanc, va impedir una temporada planera. Les dues darreres jornades van ser d’infart, amb el Manresa líder, el Berga un punt per sota i l’Espanyol B a tres.

IX 79 80 1

IMATGE DEL DECISSIU ARTESA DE SEGRE-MANRESA

     El 25 de maig, a la penúltima jornada, l’equip manresà, que entrenava l’ex jugador vermell-i-blanc Paco Mesa, viatjava a Artesa de Segre, un equip situat en una posició còmoda a la classificació. El Berga visitava a un FC Artés que l’entrenava el manresà Josep Maria Cors, una persona vinculada pràcticament tota la seva vida esportiva amb el Manresa i que encara avui en dia és un habitual a l’estadi del Congost. L’Espanyol B, per la seva banda, viatjava a Balaguer. Una relliscada a La Noguera seria fatal per un Manresa que estava igualat amb el Berga en el gol average particular, però que perdia el general per un marge ample de gols. Què va passar aquella penúltima jornada? El Manresa va empatar 1-1 a Artesa de Segre. L’1 a 0 dels locals al minut 75 col·locava el Manresa contra les cordes, que amb la derrota i una hipotètica victòria del Berga diria pràcticament adéu a l’ascens. Però qui havia d’aparèixer, sinó? A manca de cinc minuts pel final l’àrbitre va assenyalar una falta al costat del vèrtex de l’àrea, al costat esquerra de l’atac manresà; Navarro (16 gols a la lliga, màxim golejador) va col·locar la pilota a terra, va sospirar sense deixar de mirar la porteria rival i, amb un xut al segon pal, amb paràbola, clavava l’empat que seria definitiu. Eufòria continguda. Calia un altre gol per no dependre del Berga a la darrera jornada o esperar bones notícies des d’Artés. L’Espanyol, que havia empatat a Balaguer, ja no era enemic.

     Aquestes noticies d’Artés arribarien quan el Seat 127 del meu amic Lluis Torrescasana acabava de passar per davant del Barri de Miralpeix i s’acostava al Pont Nou, el Pont del Cementiri. Eren les nou de la nit en aquell moment. Ràdio Manresa acostumava a donar el resultat del Manresa cada diumenge a aquella hora, quan encara a l’emissora treballava algú els diumenges. Per parar la màxima atenció a la veu que sortia de l’aparell de ràdio, el Lluis va estacionar el cotxe al marge dret de la carretera de Cardona i tota la resta del grup vam parar atenció a la veu d’Enric Tatgé, el mateix locutor que en el passatge de l’anterior ascens hi fèiem esment. “Estimats oients de Ràdio Manresa, bones noticies pels aficionats manresans: El Manresa a empatat aquesta tarda 1 a 1 al camp de l’Artesa de Segre”. Tots ens vàrem mirar amb incredulitat. Això ja ho sabem, collons!!! I el Berga!?!?!? Els nervis no ens deixàvem raonar, perquè el cas és que Enric Tatgé encara no havia dit la darrera paraula: “Igualment, també els informem que el resultat del partit jugat aquesta tarda a Artés ha sigut el següent: Artés 0, Berga...0”. Ja us podeu imaginar quina va ser la reacció dins aquell Seat 127 de color taronja. El Manresa ja no depenia de ningú per ser campió i pujar una setmana més tard. Josep Maria Cors, des de la banqueta de l’Artés i des de la distància, li havia donat un cop de mà a l’equip de la seva vida.

IX 79 80 3

FORMACIÓ DEL MANRESA ABANS DE JUGAR CONTRA LA LLAGOSTA

 

IX 79 80 2

ELS AFICIONATS DEL PUJOLET ACOMIADANT ELS SEUS JUGADORS

     El partit contra La Llagosta, la darrera jornada, va ser una festa sí o sí. Durant la setmana prèvia va aparèixer una informació pràcticament desconeguda fins aleshores: els dos primers classificats ascendirien a Preferent. Habitualment, dels tres grups de Primera Regional només ascendia el campió, però la reglamentació havia canviat i el Manresa-La Llagosta, sense ser un partit de tràmit, ja no tindria la transcendència d’un enfrontament amb l’obligatorietat de guanyar per ascendir. Dos gols de Magem a la primera part i un al minut 96, el 2-1, quedaven per a la història del partit en que el Manresa recuperava la Preferent.

 

 

 

1981-82 – Ascens a Tercera Divisió

     Cinc equips per a tres places d’ascens. Així es presentava el tram final de la temporada 1981-82 en que un corner botat per Isidre Sala i rematat de cap per Joaquim Hernández va ser la clau de tot plegat. La jornada 35 el Manresa era líder (49), dos punts per sobre del Banyoles (47) i a quatre de la Gramenet (45). El Sants i el Tortosa (44) estaven una mica més despenjats del Manresa, però amb opcions d’assolir la tercera plaça d’ascens. A l’avant penúltima jornada, el 16 de maig, el Manresa visitava el camp de la Barceloneta, el Banyoles rebia el Cardona i la Gramenet viatjava a Terrassa per jugar contra el San Cristóbal. Què va passar aquell dia? El Manresa i la Gramenet jugaven al migdia, a la mateixa hora; el Banyoles a la tarda. Caravana d’aficionats cap a la capital. El Manresa no estaria sol a la popular barriada barcelonina. Al descans la cosa no pintava gaire bé pel Manresa. Un gol de penalti als 40’ l’obligava a la remuntada. L’ambient era hostil. Els homes de Paco Martínez Bonachera van serrar els dents durant tota la segona part, però el temps s’esgotava. A manca de tres minuts pel final, corner a la dreta de l’atac manresà; com apuntàvem anteriorment, el surienc Isidre Sala va ser l’encarregat de llançar-lo; pilota a l’olla, entre el punt de penal i el balcó de l’àrea, i allà apareix el cap de Joaquim Hernández, arribant com un brau, per connectar un inapel·lable cop de cap que tornava a igualar el partit. En aquell moment no se sabia l’abast que tenia aquella diana. Mitja hora llarguíssima després se sabria.

IX 81 82

EQUIP I AFICIÓ DAVANT L'ENTRADA AL CAMP DE LA BARCELONETA, ABANS DE TORNAR CAP A MANRESA

     L’empat seria definitiu. Ara calia conèixer que havia passat a Ca n’Anglada. Aquí torna a aparèixer de nou el meu amic Lluis Torrescasana, que em va acompanyar en busca d’una cabina telefònica que ens tragués a tots d’aquell neguit de saber si el Manresa ja era equip de Tercera o calia esperar una setmana més. Vàrem trobar una cabina a quasi deu minuts a peu del camp i vaig treure un paper amb un número de telèfon que duia anotat. Era el número de Ràdio Terrassa. Vaig parlar amb el responsable d’esports de l’emissora (que ara no recordo el nom) i li vaig demanar si sabia el resultat del San Cristóbal i la ‘Grama’. Resposta afirmativa: “Sí, sí, ha guanyat el San Cristóbal, 2 a 1. I vosaltres, que heu fet?”. Li vaig informar de l’empat. “Doncs ja esteu a Tercera. Enhorabona!”. La tornada a peu al camp va ser eufòrica. Tota l’expedició, jugadors, familiars, tècnics, directius i aficionats, s’estaven a l’entrada del recinte esperant les nostres notícies. Les nostres cares no amagaven que aquell equip ja era de Tercera. La única llàstima va ser que l’ascens no va anar acompanyat del títol de campió. La penúltima jornada dos gols de Navarro (màxim golejador amb 21 gols) només van servir per empatar davant el Cambrils, al Pujolet. I a la darrera jornada, davant un Tortosa que s’hi jugava l’ascens i un municipal tortosé ple com un ou, la derrota (2-1) faria que el Manresa quedés segon classificat, empatat a punts contra un Banyoles que li guanyava el gol average.

 

 

 

1990-91 – Campió de Preferent i ascens a Tercera Divisió

IX 90 91

EDUARDO TEXEIRO HAVIA PROMÉS QUE SI PUJAVEN, ANIRIAN A MONTSERRAT EN BICICLETA. AIXÍ VA SER. DARRERA

SEU, EN PRIMER TERME, PODEM VEURE DAVID VILA, CRISTÓBAL MARTÍNEZ I XAVI CABALLO

     Després de vuit temporades a Tercera Divisió, el Manresa tornava a caure a Preferent la campanya 1989-90. I ho va fer com a darrer classificat. Malgrat tot, començaven a despuntar tres joves talents que la següent temporada, 1990-91, serien decisius per un nou ascens: els juvenils David Gallego, Jordi Lardín i Arnau Sala, una aposta ferma del tècnic aragonès Eduardo Texeiro, que dirigia l’equip des de la banqueta del Congost. El Manresa va tenir com a màxims rivals per l’ascens el Rubí i el Tàrrega. L’ascens (això sí, virtual) es va donar el 12 de maig després d’un empat 0-0 davant el Poble Sec, a l’estadi manresà. En aquella avant penúltima jornada avantatjava en quatre punts el Rubí, amb qui tenia el gol average particular empatat, però un average general prou contundent: +36 el Manresa i + 20 l’equip vallesà. La penúltima jornada rebia el passadís de  Campió al camp de l’Artesa de Segre, on un Manresa relaxat i encara mode celebració va caure per un estrepitós 5 a 1. La darrera jornada va ser una festa al Congost, que va omplir la graderia per primera vegada en un partit de lliga per veure el Manresa-Sants que tancava la temporada. Dos gols de Lardín posaven el 2-0 i la cirereta al pastís d’una temporada històrica. Va ser la primera vegada des de la inauguració del Congost (1985) en que l’equip vermell-i-blanc no havia perdut cap partit com a local, una circumstància que només s’ha repetit una ocasió més fins el dia d’avui. Els tres jugadors juvenils mencionats anteriorment, Gallego (22 gols, màxim golejador), Lardín (9 gols) i Arnau Sala (4 gols), van estar molt ben acompanyats a la davantera per un jugador barceloní que també va ser decisiu per l’ascens: Víctor Almirall, que anotaria 14 gols. Al finalitzar la lliga el Manresa es va enfrontar contra el Premià, campió de l’altre grup de Preferent, per decidir qui era el Campió de Catalunya de la màxima categoria territorial. A l’anada, al Congost, els vermells-i-blanc van guanyar per un ajustat 4-3, amb dos gols de Rafa Rodríguez, Masafret i Almirall, mentre que a la tornada l’equip maresmenc es proclamaria guanyador de l’eliminatòria després de la victòria 5-2. Malgrat tot, el que comptava era l’ascens. I aquest va ser una realitat.

 

 

 

1993-94 – Ascens a Tercera Divisió

     Després de dos anys a Tercera Divisió, el Manresa tornava a baixar després d’un desgraciat partit contra el Tortosa a la darrera jornada de lliga (0-1). En aquest cas a la Primera Catalana que s’havia creat la campanya 1991-92. La temporada 1992-93, amb un equip bàsicament de casa i només el toc forà d’un mestre al mig del camp, Samper, el Manresa arribava a la darrera jornada amb l’obligació de guanyar per retornar a Tercera Divisió un any després. Però situem-nos, primer, a la penúltima jornada. La classificació era la següent: Gavà, 49; Tàrrega, 49; Banyoles, 47; Manresa, 47 (perdia l’average contra el Banyoles); Horta, 46. El Gavà s’assegurava l’ascens amb la victòria al vell municipal gavanenc contra el Vic. L’Horta seguia amb opcions després de la victòria al Feliu i Codina contra el Guixols. El partit estrella de la jornada era el Tàrrega-Banyoles, que es mantenien a dos punts de distància favorable als targarins. Una victòria visitant hagués deparat un Manresa-Tàrrega a la darrera jornada més que dramàtic, però l’empat final (1-1) faria que l’equip de la capital de l’Urgell viatgés al Congost amb l’ascens a la butxaca. Per la seva banda el Manresa visitava el municipal de Lloret, el cuer de la categoria. Però no ho va tenir fàcil l’equip entrenat per Enric Moreno, doncs el primer gol no arribaria fins el minut 63, precisament l’únic que va marcar Samper en tota la temporada. Vicens Riu tancaria amb el 0-2 definitiu i el Manresa afrontava la darrera jornada amb tot de cara per aconseguir l’ascens.

IX 93 94

EL VESTIDOR MANRESÀ VA SER UNA FESTA. ENRIC MORENO, A L'ESQUERRA, ERA L'ENTRENADOR

         El 5 de juny el Congost tornava a viure una jornada històrica, amb la graderia principal pràcticament plena d’aficionats. El  Manresa no va donar cap opció a un Tàrrega que havia fet els deures una setmana abans al camp de La Plana. El primer gol de Barcons, de penalti, obria un parcial de 4-0 gràcies al doblet del santjoanenc Padilla i a un altre gol de Benja. Dos gols a la recta final maquillaven la derrota pel Tàrrega amb el 4-2 definitiu. Personalment recordo que la primera part la vaig mig veure des de dins del xiringuito de la Coca-Cola que hi havia a dalt de la grada, amb el meu recordat amic Jesús Sánchez. La gentada era tal que abans del descans vam tancar la barraca. S’havia venut tot. Al bar de baix, al local social, el mateix. Doncs a gaudir del partit, de la victòria i de l’ascens. Pel record queda que un jugador, Padilla, que va arribar al Congost de Segona Regional, va ser el màxim golejador de l’equip amb 15 gols. Va ser una aposta de l’aleshores Secretari Tècnic, Marià Iglesias, que sempre va tenir un bon ull pels fitxatges. El segon golejador va ser el juvenil Benja, amb 13.

     Després de tants nervis i tants patiments, resulta que l’Horta i el Banyoles també van acabar pujant a Tercera Divisió gràcies als ascensos a Segona Divisió B de Terrassa, Europa i Sabadell. Però res és millor que assaborir l’ascens al terreny de joc, després de sentir el xiulet final de l’àrbitre.

 

 

 

1997-98 – Campió de Preferent i ascens a Primera Catalana

IX 97 98 1

QUATRE ANYS DESPRÉS, EL VESTIDOR TORNAVA A CELEBRAR UN ASCENS

     El següent ascens en la història arribaria la temporada 1997-98. Després de l’anterior ascens, el Manresa només subsistiria una temporada a Tercera Divisió. Les dues següents campanyes serien a Primera Catalana; la primera classificant-se en una discreta novena posició i la segona culminant una altra irregular trajectòria que el va abocar al descens després d’acabar en 15ª posició. Una posició insuficient per mantenir la categoria perquè van baixar... sis equips! L’entrenador triat per dur la nau d’aquell equip va ser José Maria López ‘Agujitas’, sobrenom donat per exercir la pràctica de l’acupuntura. Potser l’equip no va practicar el millor futbol que es recorda, però el Manresa va manar amb autoritat durant tota una temporada en que, a més, per segon cop a la història no perdia cap partit com a local (i només va rebre vuit gols al Congost). El segon classificat, el Peralada, va quedar dotze punts per sota d’un líder que va tenir en Edu Beltrán el seu màxim golejador, amb 15 gols. El punt culminant de la temporada, el partit de l’ascens, arribaria el 26 d’abril, cinc jornades abans del final del campionat. El rival al Congost era una Montañesa que patia per driblar un descens que no va poder evitar a final de temporada. Un gol de Beltrán a l’inici del partit va ser suficient per sumar els tres punts que el Manresa necessitava per tornar a Primera Catalana. No hi va haver èpica en aquell ascens. Ja em apuntat abans que l’equip vermell-i-blanc no va tenir rival. Però qui no signa un ascens així podent evitar un infart de miocardi a la darrera jornada?

IX 97 98 2

UN DELS PARTITS DESTACATS DE LA TEMPORADA VA SER EL MANRESA-GIRONELLA (4-0)

 

 

2000-01 – Campió de Primera Catalana i ascens a Tercera Divisió

IX 00 01 1

UNA IMATGE DEL MANRESA-BADALONA, EL DIA DE L'ASCENS

     El que podem considerar com el primer ascens d’aquest Segle XXI es va gestar la temporada 2000-01. José Luis Ruiz es va fer càrrec de la banqueta manresana amb una barreja de jugadors, com dirien a Madrid, ’veteranos y noveles’.  La majoria fets a la pedrera (com el porter Casajuana, Ribalta, Òscar Carrasco, Iván López, Beltrán, Roger, Bordas...) més alguns de fora, com Iván Torres o Sergi Castellà. Amb tan sols dues derrotes patides com a local, novament el Congost seria un dels millors aliats, com en ocasions anteriors en que s’ha assaborit l’ascens. Un ascens que arribaria el 20 de maig, a la penúltima jornada, davant l’històric CF Badalona que entrenava l’ex blau-i-grana Paco Clos. La victòria, 3-1, unida a la derrota del Vilafranca (quart classificat) a casa seva contra el Granollers, atorgava el doblet al Manresa: campió de lliga i ascens. El pitxitxi Beltrán (22 gols) obria aviat el marcador (encara manual) de l’estadi. Això abans que un penalti tornés les taules al matx. Però Gerard Bordas, poc abans del descans, i Roger sentenciarien. Nou esclat de joia al Congost. Sis anys després es recuperava la Tercera Divisió. Gramenet B i Andorra acompanyarien el Manresa en l’ascens en una temporada en que hi va haver temps també pel surrealisme. El Manresa es va desplaçar l’1 d’octubre de 2001 a Can Dragó (al costat de la Meridiana de BCN) per jugar contra el CD El Corte Inglés; el partit es va suspendre al minut 75 per un xàfec d’aigua que va impedir continuar. Doncs bé, el 17 de novembre es va reprendre el partit, però el Manresa es va enfrontar aL... CD Boomerang. El Club havia canviat de denominació i el Manresa es va trobar davant una situació crec que mai vista per cap club. També va ser surrealista que el Badalona, que va baixar a Preferent en aquell maig de 2001 i va estar a un pas de la desaparició, el setembre de 2002 ja jugava a Tercera Divisió. La fusió amb La Unió de l’Esport Badaloní, que jugava a Tercera Divisió, ho va fer possible.

IX 00 01 2

CELEBRACIÓ DELS JUGADORS AL FINAL DEL PARTIT

 

 

2010-11 – Ascens a Primera Catalana

     L’ascens de la temporada 2010-11 va arribar amb una certa dosi de sort, una mica de rebot. El fet que la reestructuració de categories que es posaria en marxa el següent curs permetia l’ascens a la nova Primera Catalana (que la formarien dos grup en lloc d’un) dels sis primers classificats de Preferent (categoria que desapareixia), el va poder aprofitar el Manresa. Després d’una temporada regular, però amb alts i baixos, l’equip que dirigia per primera vegada des de la banqueta Dani Andreu, arribaria a la darrera jornada de lliga amb moltes possibilitats d’ascens. Una derrota el deixava a mercè de l’Horta, que viatjava al camp d’un Figueres que ja havia aconseguit el bitllet per l’ascens feia algunes setmanes però que s’hi jugava el títol de campió. El rival de l’equip vermell-i-blanc a l’estadi era el Premià de Dalt, que encara conservava alguna possibilitat d’assolir l’ascens en cas de victòria (de fet, hagués superat el Manresa pel gol average general). La primera part va acabar amb avantatge visitant al marcador. Les coses, doncs, no anaven bé. Però el ‘Doctor’ Andreu, al descans, va trobar la medicina adient pel malalt i el Manresa va sortir a menjar-se el mon. La superioritat era clara i manifesta dels manresans, però el gol de l’empat no arribava. Fins que una gran jugada del lateral Edgar Mayor per l’esquerra la culminaria el segon pitxitxi local, el cubà Joel Apezteguia, amb l’1 a 1, als 72 minuts. En plena efervescència vermella-i-blanca, el primer pitxitxi de l’equip, Kante (16 gols), tres minuts després es disposà a llançar una falta a prop de la mitja lluna de l’àrea. Aquella falta va valdre un gol, una victòria i un ascens.

IX 10 11

A L'ESQUERRA, KANTE I ELS SEUS COMPANYS CELEBRANT EL 2-1. A LA DRETA, DANI ANDREU MANTEJAT PELS SUS DEIXEBLES

     El Manresa va dir adéu a la Preferent. No només per l’ascens, també perquè aquella categoria que es va crear la temporada 1968-69 desapareixeria per sempre més. Precisament el Manresa, junt al Masnou i el Rubí, va ser l’equip amb més títols d’aquesta categoria: 3, en les temporades 73-74, 90-91 i 97-98.

 

 

 

2013-14 – Campió de Segona Catalana i ascens a Primera Catalana

IX 13 14

A LA SEGONA ANAVA LA VENÇUDA I EL MANRESA, A SANT QUIRZE,  DEIXAVA ENRERE LA SEGONA CATALANA

     Després d’una temporada a Primera Catalana (2011-12), el Manresa tornaria a baixar un graó més per caure a la nova Segona Catalana. En aquesta categoria s’hi va estar dos anys, també amb Dani Andreu a la banqueta. Després d’un primer intent frustrat (2012-13), la temporada 2013-14 aconseguiria el retorn al primer graó del futbol territorial. Aquesta vegada el Manresa va mostrar-se com un líder sòlid pràcticament durant tota la temporada i acabaria nou punts per sobre del segon classificat, l’Atlètic Gironella. L’equip manresà, per primera vegada a la història, va acabar imbatut a domicili, un fet que va mantenir durant trenta-tres jornades consecutives (quasi dos anys) entre les temporades anterior i posterior a la mencionada de l’ascens. L’ascens matemàtic es va aconseguir a la jornada 31, a manca de quatre pel final, al camp del Sant Quirze del Vallés. Aquell matí de diumenge el Manresa jugava en un fortí del que només s’havia escapat un empat en tota la temporada. I per fer encara més gran la llegenda, només començar l’equip vallesà s’avançava al marcador amb un gol de penal de l’ex manresà Chema. Malgrat tot, el Manresa no es va arronsar i a poc a poc es va anar refent. Charly Lumbreras empatava abans del descans i Noah avançava el seu equip poc després de començar a rodar la pilota a la represa. Però un nou gol vallesà, el de l’empat, feia tòrcer el morro als deixebles de Dani Andreu. No obstant això, la reacció manresana no es va fer esperar i, posant-se la granota de feina davant un dels millors equips de la categoria, posaria terra pel mig en un marcador que acabaria amb victòria vermella-i-blanca després que dues assistències d’Alberto Criado cap a Sergi Soler i Noah (el màxim golejador amb 21 gols) es convertissin en el 2-4 definitiu. Un ascens en una temporada pràcticament perfecta en que, a banda de la imbatibilitat a domicili, va aconseguir altres rècords històrics. Com el de victòries consecutives a l’inici: 8 a les 8 primeres jornades; més victòries consecutives: 9 (de la 15a a la 23a jornada); o la victòria més amplia a domicili: 0-8 al camp de l’OAR de Vic.

 

 

 

2018-19 – Ascens a Tercera Divisió

IX 198 19 1

EL MANRESA, ABANS DE LA SEVA DARRERA FITA HISTÒRICA

     El darrer ascens de la temporada 20018-19 encara es manté viu a la memòria de l’afició manresana. Però no fa ni un any que un fet atípic en aquestes categories provocaria que un ascens directe a Tercera Divisió que el Manresa tenia més a l’abast que mai, si més no que les temporades precedents, s’acabés convertint en un malson. El mes de novembre de 2018 arribaria Gerard Piqué al Principat d’Andorra amb un pa sota el braç en forma de bitllets. D’aquesta manera, un equip que hagués maldat sense pena ni gloria per la categoria es va convertir en el major enemic, no només del Manresa, sinó d’aquells equips il·lusionats amb l’ascens. L’Andorra va arribar a estar disset punt per sota de l’equip que començaria entrenant ‘Piti’ Belmonte i després Andreu Peralta, però l’arribada de jugadors contrastats en categories superiors van revifar un equip tricolor que va començar una cursa contrarellotge que el va dur a traspassar la línia d’arribada amb un punt d’avantatge sobre el segon classificat, el Manresa. Pràcticament es va utilitzar la foto finish per saber qui havia guanyat la cursa. El damnificat dels diners de Gerard Piqué va ser un Manresa que, de tocar l’ascens amb les mans, es va haver de conformar amb una incerta promoció contra un altre equip que estava ‘ungit’ pels diners del futbol: el Girona C. Fins la darrera jornada hi va haver una lluita aferrissada per conquerir les dues primeres posicions de la taula entre el mateix Manresa, Andorra, Viladecans i Igualada. El premi gros se’l va endur l’equip del Principat, que s’hi jugava a casa la primera posició contra un Viladecans que encara mantenia alguna opció de jugar la promoció. Aquesta opció passava per un entrebanc del Manresa a Lleida, cosa que no va succeir sobretot gràcies als dos gols de Noah al camp del Gardeny de la capital del Segrià. L’Andorra guanyà per 3-0. Arribats a aquest punt, el Manresa se les hauria, com apuntàvem, amb el subcampió de l’altre grup de Primera Catalana, el Girona. L’equip gironí era el màxim golejador i el menys golejat dels dos grups. Un equipàs muntat amb l’únic objectiu de pujar a Tercera Divisió i que només va tenir l’handicap de no poder guanyar cap dels dos partits contra el Vilassar, el campió. Després del descens del Perelada-Girona B a Tercera Divisió es va especular i escriure molt sobre el fet que el Girona C ja no podia pujar per la incompatibilitat d’un club a tenir dos filials a la mateixa categoria. Però la entitat gironina va estar movent molts fils fins al darrer moment per corregir aquella situació i el Manresa no podia especular amb el fet que tothom ja el feia virtual equip de Tercera. Els deixebles d’Andreu Peralta havien de sortir a la gespa a guanyar-se l’ascens sobre el terreny de joc. No fos cas.

IX 18 19 2

NOAH VA SER DECISSIU A L'ELIMINATÒRIA

 

IX 18 19 3

ELCONGOST VA REGISTRAR UNA ENTRADA ESPECTACULAR

     L’1 de juny Girona C i Manresa s’enfrontaven sobre la gespa natural de Riudarenes, lloc habitual dels entrenaments del Primer Equip gironí i escenari habitual del filial. El pitxitxi Noah (21 gols) posava per davant el seu equip ratllant el descans, però l’espigat Ferran López anotava el gol de l’empat al primer minut de la segona part. Així s’acabava el partit d’anada, amb tot per decidir, encara que amb un lleuger avantatge manresà. La tornada a la capital del Bages, el 9 de juny, no va ser apta per cardíacs. El Girona que no va aparèixer per Riudarenes va fer acte de presencia al Congost. Durant la primera part, la porteria de Pol Busquets va passar per un grapat de situacions angunioses. El Manresa, en canvi, no apareixia davant la munió d’aficionats que s’aplegaven a l’estadi. Malgrat tot, el 0-0 al descans era una bona notícia. A la represa els deixebles d’Andreu Peralta ja van donar senyals de vida, a banda que cada minut que passava es mostraven més ferms en defensa davant l’equip amb més poder ofensiu de la categoria. Durant aquest segon període va passar de tot. Un gol anul·lat al Girona (59’); un xut al lateral de la xarxa del local Joel Priego, amb el porter ja batut (67’); una falta al travesser del Manel Sala (85’)... Però el pitjor malson hauria d’arribar just al minut 90, quan el Girona aconseguia el 0-1 que ensorrava novament les il·lusions manresanes d’aconseguir l’ascens, tal i com succeïa un any abans en aquell mateix escenari en el partit de tornada de la promoció d’ascens contra el Martinenc. Però Sant Efrén, el sant que se celebra el 9 de juny, es va aparèixer en calça curta a l’estadi, aixecant i enarborant una banderola des de la banda dreta de l’atac gironí, per fer-li veure a l’àrbitre que aquell gol s’havia aconseguit d’una manera impura. Que li calia un càstig a aquell pecador per utilitzar les males arts per fer-li mal al seu noble oponent. El missatge va ser entès i acatat per l’àrbitre d’aquella batalla i la plebe va victorejar aquella decisió de manera exultant. El Manresa s’havia salvat de les flames de l’infern (tota aquesta perorata només per deixar palès que el gol va ser anul·lat per mans del seu autor, fet que van demostrar les càmeres de TV que van retransmetre el partit). La darrera vivència d’aquell partit arribaria poc després del gol anul·lat al Girona, en una escapada de Noah, tot sol pel camí del mig, fins a plantar-se davant el porter visitant mentre la graderia cridava de manera eixordadora; un cop dins de l’àrea Noah, agafat i llençat a terra per un defensa que arribava en aquell instant, encara va tenir temps de creuar la pilota fora de l’abast de Toni Montero, però la bola va fregar la soca del pal després d’una trajectòria tan lenta i desesperant com les viscudes a les aventures d’Oliver i Benji. L’àrbitre tampoc va assenyalar l’indiscutible penal i el patiment es va allargar fins el minut 96. Quan eren quasi les 9 de la nit, el Manresa recuperava, per fi, la Tercera Divisió. També va estar a punt de succeir un fet que va passar totalment desapercebut: des del primer ascens a Tercera Divisió (1950), el Manresa havia estat a Tercera Divisió durant totes les dècades (tota o part d’ella) posteriors; dels anys 50, 60, 70, 80 i 90 del Segle XX i la primera dècada del Segle XXI. Gràcies al gol de Noah a Riudarenes (i a Sant Efrén, si voleu), el Manresa acabarà aquesta dècada sense trencar la tradició. I que sigui per molts anys.  

IX 18 19 4

ANDREU, MARÍN I LEÓN VAN EXCLATAR AL FINAL DEL PARTIT

Clear

-2°C

Manresa

Clear

Humidity: 82%

Wind: 8.05 km/h

  • Sunny
    03 Jan 2019 11°C -2°C
  • Partly Cloudy
    04 Jan 2019 10°C -3°C

Banner 468 x 60 px