Log in
Titulares:

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (X)

HISTÒRIA X portada

 

 

Capítol X: Les Copes de la Generalitat i la I Copa Catalunya Amateur

José Antonio Sánchez | 27-04-2020

     Cap el final de la temporada 1983-84, un cop acabada la competició de Tercera Divisió, va néixer la Copa de la Generalitat. Aquella primera edició i les cinc següents la van disputar els equips catalans de Tercera, que a banda dels equips professionals que hi jugaven a Primera (Barcelona i Espanyol), Segona A (Barcelona At.) i Segona B (Figueres, Lleida, Sabadell, Nàstic i L’Hospitalet), eren l’elit del futbol català. A partir de la temporada 1990-91 van començar a participar els equips professionals, mentre que a partir de la 1993-94 ja es va rebatejar amb el nom de Copa Catalunya. Seria a la més recent temporada  2014-15 quan la Copa Catalunya es dividiria en tres parts: Copa Catalunya Amateur (campions de Segona, Tercera i Quarta Catalana); Copa Catalunya Absoluta (equips de Segona A, Segona B i Tercera Divisió, més els dos campions de Primera Catalana) i la Supercopa de Catalunya (els dos millors classificats catalans de Primera Divisió –en cas d’haver-hi més de dos-). En les tres primeres edicions de la Copa Generalitat el Manresa va tenir un paper més que destacat. També a la primera edició de la Copa Catalunya Amateur. Coneixem com va passar.

 

La primera edició

Jordi Pujol 2

JORDI PUJOL SALUDANT TORRADEFLOT ABANS QUE JOSEP LLUIS NÚÑEZ LI ENTREGUÉS LA COPA DE SUBCAMPIÓ

     La primera Copa de la Generalitat es va iniciar el 2 de juny de 1984. El sistema de competició va ser per eliminatòries a doble partit, amb els equips emparellats per proximitat geogràfica. A la primera, el Manresa es va enfrontar al seu veí CF Igualada, malgrat que en aquella època la connexió amb la capital de l’Anoia no era tan planera com avui en dia. L’empat 0-0 al Xipreret semblava un bon resultat pel partit de tornada al Pujolet, però el 0-1 a l’inici del partit de la setmana següent ja no feia pensar res de bo. No obstant això, Hernández, Bonillo, Marcuello i Vilella van neutralitzar el gol de Nogués (4-1). En aquell Igualada destacava, a banda del mateix Nogués (gran jugador i que posteriorment seria entrenador del futbol base de l’Espanyol i dels primers equips de Terrassa, Girona i Betis, entre d’altres) un davanter que va fer carrera a Primera Divisió: Carlos Muñoz. Aquest jugador va destacar sobretot a  l’Oviedo, on va anotar 118 gols en nou temporades. La segona eliminatòria va emparellar el Manresa i el Vic, amb el partit d’anada al Pujolet. Els homes de Paco Martínez Bonachera van deixar pràcticament decidida l’eliminatòria amb el 4-0 del 17 de juny, gràcies als gols de Bonillo, Hernández, Vilella i Roca. La tornada a Vic, encara al camp vell, va ser un tràmit, amb 1-1 al marcador després del gol de l’artesenc Roca. Després de dues eliminatòries, el Manresa ja era a la ‘final a quatre’ que es jugaria al Mini Estadi del FC Barcelona el 30 de juny.

     Per a aquella final, a banda del Manresa (7è a la lliga), es van classificar el Barcelona Amateur, què va quedar Campió i què acabaria pujant a Segona Divisió B, El Lloret, subcampió de lliga, i el Reus Deportiu, què havia quedat 14è al campionat. El Manresa i el Lloret van obrir la primera semi final amb un partit que va oferir quatre gols als aficionats què s’hi van acostar al Mini Estadi. Hernández i Bonillo avançarien el Manresa, què arribaria al descans amb l’avantatge de 2-0. A la represa el Lloret va reaccionar i va provocar què amb el 2-2 final s’arribés a una tanda de penal que guanyaria el Manresa per 5 a 4. El Manresa s’havia desfet del subcampió de lliga, què aleshores disposava d’un equip de luxe i en que destacava un jove lateral dret, Arturo, què després jugaria molts anys a Segona Divisió amb el Figueres i Sabadell. El porter Jordana, Gregorio i Cardona eren també jugadors destacats d’aquell Lloret què en aquella època arribaria a jugar una promoció d’ascens a Segona B.

Barça Manresa 1

Fotos: Mundo Deportivo

Barça Manresa 2

DUES IMATGES DE LA FINAL BARÇA-MANRESA

 

     Després que el campió de lliga eliminés el Reus Deportiu, amb més problemes dels previstos (va guanyar també als penals després d’un empat sense gols), la final estava servida: FC Barcelona Amateur-Cd’E Manresa. Em de fer esment que tots els partits de la ‘final a quatre’ tenien una duració de 60 minuts (dues parts de 30) i es van jugar sota l’atenta mirada dels senyors Antoni Guasch, President de la FCF; Josep Lluis Vilaseca, Director General d’Esports de la Generalitat; Josep Lluis Núñez, President del FC Barcelona; i del mateix President de la Generalitat, Jordi Pujol. Als 12 minuts de rodar la pilota Narváez obria el marcador després d’un lliure indirecte des del balcó de l’àrea. Masafret, a la sortida d’un corner, anotava un esperançador 0-2 a l’electrònic del Mini, als 26 minuts. Però un minut després era Villarroya (el crack del Barça) qui anotava pels locals després d’una gran jugada personal. Ratllant el descans (minut 29) Manel Martínez batia la porteria blau-i-grana col·locant l’1 a 3 amb que s’arribaria al recés. A la recta final de la segona part arribaria la reacció local en forma de gols. Lobo escurçaria distàncies al marcador als 23 minuts, deixant tot obert pels últims set minuts. Però quan el Manresa ja acaronava amb els dits la primera Copa de la Generalitat, un cop complert el temps reglamentari Casals esborrava d’un plomall les il·lusions manresanes amb un xut que el porter Huertas no va poder evitar que es transformés en el definitiu 3-3. A la tanda de penals, màxima emoció. Per part local Villarroya i Gonzalo errarien el seu llançament, mentre que per part manresana serien Narváez i Sala qui ho farien. El 3-3 de la primera tanda va obligar a la ‘mort sobtada’. Casals marcaria el primer llançament i Masafret veia com Abellán aturaria el seu. Cruel. El Manresa ho havia tingut a la mà davant el millor equip català de Tercera Divisió i, possiblement, el millor Barça Amateur de la història (recordem que va pujar a Segona B).

 

Manresa 1984

EL MANRESA, AMB EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, MOSTRANT EL TROFEU DE SUBCAMPIÓ

 

     Aquella final, malgrat tot, quedaria pel record com la primera de les tres consecutives que el Manresa jugaria en una competició que ‘se la faria seva’. Pel Barcelona Amateur van jugar: Abellán, Padilla, Bueno, Aranda (Casals), Carreras, Retuerto, Vilarroya, Lobo, Martín i Gonzalo. Pel Manresa ho van fer: Huertas, Hernández, Roca, Narváez, Torradeflot, Masafret, Manel Martínez, Díaz (Serra), Cristóbal (Vilella), Sala i Marcuello.

 

 

La segona edició

Barceló

BARCELÓ I EL DELEGAT, DANI GONZÁLEZ, MOSTRANT

EL TROFEU DE CAMPIÓ

El 2 de maig de 1985 el Manresa iniciava la seva participació a la segona Copa de la Generalitat. En aquesta edició va canviar la reglamentació de la competició, que consistia en una lligueta prèvia, 4arts de final i la ‘Final a quatre’. Aquella segona edició es va iniciar abans que finalitzés la Tercera Divisió, fet que va provocar que els primers partits de la lligueta es juguessin en jornada intersetmanal. La particularitat que tenia aquesta primera fase era que no s’hi jugava una primera i una segona volta. Cada equip s’enfrontava només una vegada contra cada rival del grup. Els dos primers de cada grup (quatre grups, de cinc equips) es classificava per 4arts de final. Un solitari gol de Roca va ser suficient per guanyar (1-0) el Vilafranca a la primera jornada. La visita a Mollerussa, a la segona, va deparar el segon triomf manresà (2-3) i confirmava les bones sensacions del Manresa, novament, en la Copa de la Generalitat. A la tercera jornada, un cop ja acabat el campionat de lliga, el Manresa rebia el Manlleu al Pujolet, amb la primera plaça en joc. Victòria mínima pels homes de Texeiro (2-1). El desplaçament a Igualada, la darrera jornada, amb el primer lloc a la butxaca, va ser un tràmit. Un gol de Díaz va permetre l’empat (1-1) final.

     El Prat, segon classificat del grup IV de la lligueta, va ser el rival del Manresa a 4rts de final. El partit d’anada es va jugar al camp del Fondo d’en Peixo el 17 de juny. Un solitari gol de Roca a la segona part d’un partit amb ambient hostil, li permetia al Manresa afrontar el partit de tornada al Pujolet amb certes garanties. Però no tot van ser flors i violes al partit que es jugaria el 24 de juny, dia de Sant Joan, i que també servia per acomiadar per sempre el vell camp del Pujolet, la llar del Manresa durant 60 anys. El Manresa va fer mèrits per augmentar la renda de gols en l’eliminatòria, però el Prat va plantar cara i va mantenir la incertesa al marcador durant tot el partit. La situació va donar un tomb a manca de deu minuts pel final. L’home gol del Prat, Blanco, empatava l’eliminatòria. Una gerra d’aigua freda per un equip que tenia novament a tocar la ‘Final a quatre’. Però la història del mític camp del Pujolet no podia acabar d’aquella manera i Siscu Caballo, al minut 90, aconseguia ‘línia’ i ‘bingo’ amb el gol que classificava el seu equip. L’1 a 1 final, curiosament, va ser el mateix resultat que s’havia donat un mes abans en aquell mateix escenari en el darrer partit de lliga de la història del Pujolet (contra l’Olot). Segona edició, segona ‘Final a quatre’.

 

Manresa Horta 1

IMATGE DEL MANRESA-HORTA DE SEMIFINALS

 

     El 4 de juliol, una data intempestiva fora del límit de la temporada 1984-85, es jugaria la final, novament al Mini Estadi del FC Barcelona i amb Terrassa (3r a la lliga), Granollers (9è), Horta (10è) i Manresa (13è) com a protagonistes. Va obrir el foc un Terrassa-Granollers que guanyaria l’equip egarenc per penals després de l’empat 2-2 final. La segona semifinal, protagonitzada per Manresa i Horta, també va tenir emoció, com la primera. Molt aviat (2’) s’avançaria l’equip barceloní amb un cop de cap de Navarro. La primera part va tenir color blanc, encara què això no es va traduir en més gols abans del descans. El Manresa li va donar la volta al mitjó a la segona part, sobre el terreny de joc i al marcador. Bueno, també de cap, empataria a manca d’onze minuts pel final (recordeu que els partits eren de 60 minuts). I quan tot semblava abocat a una nova tanda de penals (tots els partits de la primera ‘Final a quatre’ i la primera semifinal de la segona, s’avien resolt per penals) tornaria a aparèixer Siscu Caballo, l’heroi contra el Prat, al darrer minut de partit per establir el definitiu 2-1. La final Terrassa-Manresa estava servida.

 

Terrassa Manresa Copa

IMATGE DE LA FINAL ENTRE MANRESA-TERRASSA (Foto: Mundo Deportivo)

 

     La final va ser molt oberta, malgrat que al final del partit el marcador del Mini assenyalés el 0-0 inicial. El Manresa va ser molt superior al seu rival a la primera part i va gaudir de més d’una ocasió claríssima per trencar la igualtat. La més clara va ser un penal que va llançar Sala i que Paco, el porter egarenc, va enviar a corner. La segona part va ser més equilibrada, amb ocasions en ambdues porteries. Qui va estar més a prop del gol, però, va ser el Manresa en un xut de Miki Vilaseca que es va estavellar al travesser, a manca de nou minuts pel final. Però el 0-0 va ser inamovible. Un any després, novament la sort del Manresa es decidiria des del punt de penal. Aquesta vegada, però, el Manresa va tenir més encert que el seu rival. Primer va llançar el Terrassa i Morales va enviar a fora. Masafret anotava el seu. Burgos anotava el segon del Terrassa i Siscu Caballo també ho feia pel Manresa. Saletas, l’home gol dels vermells, veia com Barceló li aturava el tercer penal egarenc mentre que Roca anotava el tercer del seu equip. Llançats els tres primers penals, el resultat era d’1-3 favorable al Manresa. Moret va llençar el quart pel Terrassa i la pilota va anar a fora. Al Manresa ja no li calia llançar el quart, però encara no s’havia acabat tot; l’àrbitre va decidir que Barceló s’havia mogut abans del llançament i ho va fer repetir. Però per si a algú li quedava algun dubte que aquella final, aquella Copa, el Manresa se la mereixia amb escreix, Barceló es va tornar a vestir d`heroi i va aturar el xut de Moret. El Manresa, Campió!

 

 

La tercera edició

Capi Martínez

EL CAPITÀ MARTÍNEZ PORTANT LA III COPA GENERALITAT, JUST ABANS DE DEL MANRESA-FIGUERES DE COPA DEL REI

QUE ES VA DISPUTAR AL CONGOST EL 17 DE SETEMBRE DE 1986

     El 25 de maig de 1986, un cop acabat el campionat de lliga, es donava el tret de sortida a la tercera edició de la Copa de la Generalitat. El reglament de la competició va tornar a canviar. La primera fase constava d’una lligueta, però en aquella ocasió amb anada i tornada. El campió de grup jugaria la ‘Final a quatre’, encara que un dels cinc campions, el de pitjor coeficient, quedaria exclòs. Un Vilafranca-Manresa obria el calendari. Marcuello obria un marcador que els locals revertirien a la segona part. De nou Marcuello anotava pel Manresa i establia el definitiu 2-2. El següent pas era el desplaçament a Igualada per jugar per darrera vegada al Xipreret (un parell de mesos després, a l’agost, es va inaugurar Les Comes). No hi va haver millor manera de tancar el cicle de partits del Manresa en un camp que havia viscut partits històrics entre els dos equips veïns. L’equip de Texeiro tancava les estadístiques al Xipreret amb una victòria (0-1). Una setmana després era l’Igualada qui visitava el Congost. La nova victòria manresana (2-1), amb els gols de Díaz i Miki Vilaseca, anava acompanyada del liderat del grup. Un liderat que defensaria i mantindria set dies més tard a Mollerussa, el 22 de juny. Aquesta data, per cert, no es baladí. El grup d’aficionats manresans que vam anar a Mollerussa a veure el nostre equip, després del partit al municipal mollerussenc vam parar a celebrar la victòria del Manresa (0-2, gols de Busuldu i Marcuello) a la famosa macro discoteca Big Ben, de Golmés, poble veí de Mollerussa. Va ser una data famosa pel gol conegut com el de  ‘la mano de Dios’, el gol que Diego Armando Maradona va marcar-li a Anglaterra amb la mà (per cert, Argentina va ser campionat d’aquell Mundial ’86). Ho vam poder veure recolzats en la barra del bar i mirant un televisor grandiós que en aquella època pràcticament ningú havia vist. Després d’aquesta batalleta segueixo amb el relat. La curiositat del calendari va fer que només dos dies més tard, Manresa i Mollerussa tornessin a veure’s les cares, aquesta vegada al Congost. El Manresa es va veure sorprès pels joves del Mollerussa (el gros de la plantilla va jugar la lligueta d’ascens a Segona B) a l’inici de partit, però un triplet de gols de Casajuana li donaren la volta al marcador (3-2) i el Manresa, matemàticament, ja era campió de grup una jornada abans del final. La darrera jornada, el 29 de juny, l’equip vermell-i-blanc tancava la lligueta amb una golejada contra el Vilafranca (5-1) i ja pensava en una nova ‘Final a quatre’, la tercera. Tres de tres. Però havia que esperar perquè l’escenari de la final, el Municipal de Terrassa (encara no era l’Olímpic), no veuria el desenllaç fins el dia 10 de setembre.

     La primera semifinal enfrontava el Manresa amb el Granollers. Dos gols, un a cada període, de Casajuana i Siscu Caballo, classificaven el Manresa per a la seva tercera final consecutiva. La segona enfrontava el Terrassa, que jugava com a local, contra el Gavà. L’empat final (1-1) va obligar, una vegada més, a recórrer a la tanda de penals per decidir l’equip que passaria de ronda. El 4-2 va donar el Terrassa el passi.. En principi, el reglament del torneig preveia que la final duraria 90 minuts, però després de l’acord entre clubs, es va jugar el mateix temps de la resta de partits, 60’. El partit, si tenim en compte el resultat final (2-5), dona la sensació que només va tenir color vermell-i-blanc. I així va ser malgrat que el Terrassa es va avançar molt aviat al marcador (2’) mitjançant el davanter d’Avinyó, Bonet. La resposta manresana no va trigar gaire i Rafa Bellido establia l’empat als 5 minuts. La progressió del Manresa en el marcador va ser meteòrica. Es va avançar (1-2) als 14’, gol de Siscu Caballo. Cots, recent fitxat pel Manresa procedent del Cardona, feia l’1-3 als 42’, ja a la segona part. Siscu Caballo feia el seu segon gol, l’1 a 4, i pràcticament sentenciava la final als 55’. Al darrer minut Morales maquillava el resultat amb el 2-4, però el Manresa encara va posar una cirereta més a la final amb el 2-5 final, obra del solsoní Riu. Tercera final, segon títol per un Manresa que ‘es va fer seva’ la Copa de la Generalitat. Potser va ser l’equip, en les tres edicions, que se la va prendre més seriosament, sense experiments i donant continuïtat als mateixos jugadors que havien competit a la lliga. I va rebre premi. Per últim, recordar quines van ser les alineacions d’aquella final. Per part del Terrassa van jugar Paco, Salinas, Ventura, Rodri, Carlos Puig, Morales, Priego (Ureña), Paquito, Bonet, Mota i Kim. Pel Manresa van jugar Baltasar, Torradeflot, Rafa Bellido, Sans, Masafret, Marcuello, Riu, Martínez, Cots, Casajuana i Siscu Caballo.

 

Manresa 1986

EL MANRESA MOSTRANT EL TROFEU DE CAMPIÓ

 

     Com apuntava a la introducció d’aquest article, el format de la competició, amb només equips de Tercera Divisió, va seguir fins la temporada 1989-90. Però la quarta i cinquena edició la competició va caure en un caos organitzatiu i amb diferents fórmules per classificar els equips que van fer decaure l’interès per la Copa. Fins que la temporada 1990-91 ja van participar els equips professionals. Però no voldria acabar aquest passatge per la història sense destacar una dada gens menyspreable. Entre fases prèvies i fases finals, el Manresa va jugar vint-i-dos partits en les tres primeres edicions. Us heu adonat de quants partits va perdre el Manresa en aquelles tres primeres edicions de la Copa de la Generalitat? No cal que repasseu les dades; la resposta és: cap derrota. 14 victòries, 8 empats, 47 gols a favor i 22 en contra. I encara podem afegir que la temporada 1987-88 el Manresa jugaria dos partits (aquesta vegada la fase prèvia es va jugar en diferents seus, una d’elles a Manresa) i tampoc va patir cap derrota. 0-0 contra el Gavà i 2-0 davant l’Esplugues. Però va quedar eliminat per pitjor coeficient amb altres grups. I també podem afegir que la 1988-89 jugaria dos partits més, però que quedaria eliminat de nou pel coeficient. Va empatar davant el Girona (3-3) i davant el Manlleu (1-1). Si sumem: vint-i-sis partits invicte.

 

 

La I Copa Catalunya Amateur

image013

LA PRIMERA COPA CATALUNYA AMATEUR

     A final de la temporada 2013-14 naixia la I Copa Catalunya Amateur. A partir d’aquesta campanya mencionada, la Copa Catalunya vigent des de la 1990-91 es dividiria en tres parts, com també apuntava a la introducció. Recordeu, la Copa Catalunya Amateur la juguen els campions de cada grup de Segona, Tercera i Quarta Catalana. Doncs el Manresa, com a Campió del grup IV de Segona Catalana 3013-14, va participar-hi des del seu inici. Els emparellaments, en principi, eren per proximitat, però el Manresa, degut a la seva situació geogràfica, a la primera eliminatòria va haver de viatjar 70 kilòmetres, concretament a Anglesola, una població de 1.300 habitants al costat de Tàrrega, a la província de Lleida. Les eliminatòries es jugaven a partit únic, en el camp de l’equip de menor categoria, com era el cas de l’Angulària, campió del grup 14 de Tercera Catalana. El 9 de juny, l’Angulària-Manresa va ser un esdeveniment a la petita localitat urgellenca, on no estaven acostumats a veure equips amb tanta història al darrera com el Manresa. Davant un gran i sorollós ambient, Alberto Criado va avançar el seu equip molt aviat, però un gol local a prop del descans tornava a revifar l’ambient festiu al camp de gespa natural d’Anglesola. A la segona part apareixia Noah per anotar un doblet i decantar l’eliminatòria en favor del Manresa. El segon pas va ser enfrontar-se al campió del grup 5 de Segona Catalana, el Mollerussa. En aquest cas, atès que ambdós equips eren de la mateixa categoria, es va fer un sorteig que va donar com a escenari l’estadi del Congost. El 14 de juny el Manresa tancava la temporada oficial amb victòria (2-0) sobre l’equip del Pla de l’Urgell. Els gols d’Alberto Criado i Noah permetien l’equip vermell-i-blanc classificar-se per la següent ronda, encara que aquesta ja no es jugaria fins el mes d’agost. El 17 d’agost el Manresa tornava a evidenciar que allò de la proximitat geogràfica era un oxímoron si tenim en compte que va haver de fer 175 kilòmetres per jugar la següent eliminatòria (i, es clar, 175 de tornada). El desplaçament a Roses va ser la nova parada en el camí per aconseguir la Copa. Un parell de gols de Sergi Soler i un altre de Noah van sentenciar l’eliminatòria (0-3). Un cop aquí, després de tres eliminatòries, el Manresa ja es feia a la idea de que s’havia de seguir fins el final. La següent parada en el camí va ser per anar una mica més a prop, a Mollet del Vallés, per enfrontar-se al Molletense, campió del grup 2 de Segona Catalana i que també seria rival manresà a la Lliga. El Manresa es tornava a trobar un ambient calent, encara que aquesta vegada no tan noble i esportiu com el que es va trobar a Anglesola. Després d’una primera part sense gols, Noah aconseguia avançar el seu equip amb un gol als 59 minuts. Després d’una represa que el Manresa va saber gestionar, tant el que succeïa dins com a fora del camp, fins al darrer quart d’hora i havent sigut molt superior durant mitja hora, arribaria l’èxtasi per l’afició molletana. L’equip que dirigia el monistrolenc Antonio Filgaira aconseguia l’empat al minut 94. 1-1 i cap a la tanda de penals. Enric Vallés, Ricky, Juancho i Sergi Soler (el cinquè ja no va fer falta llançar-ho) anotaven pel Manresa, mentre que Santi era l’únic jugador local que aconseguia batre Moreno (els altres dos, un va anar al pal i l’altre fora). Quasi tres dècades després el Manresa tornava a una final.

 

Manresa 2014 2

IMATGE DE LA FINAL EN QUE ES POT VEURE PEREIRA GUANYANT UN SALT A UN RIVAL

 

     El 30 d’agost de 2014 el Manresa tornava a posar el seu nom al palamrés d’una nova competició. La primera Copa Catalunya Amateur es va vestir de vermell-i-blanc després d’un partit contra el CP Sarrià (que havia sigut el campió del grup 1 de Segona Catalana) en una final que es va jugar al camp del Levante Las Planas de Sant Joan Despí. A la graderia, majoria parroquial, no en va només 7 kilòmetres separen Sant Joan Despí del barri de Sarrià. Al camp, superioritat manresana. El Manresa va ser molt superior al seu rival, però van passar molts minuts fins que arribés el primer gol que obrís la llauna. La primera part ja va viure una clara superioritat vermella-i-blanca sobre el terreny de joc, malgrat que la gespa no permetia un joc fluid per culpa del reg, que estava espatllat i no va poder regar el sintètic (amés, feia una calor insuportable). Abans del descans es van errar varies ocasions clares de gol i el 0-0 va ser inamovible. A la represa els homes de Dani Andreu encara van incrementar la seva superioritat, però el Sarrià es defensava amb molt d’ordre i contundència. Malgrat tot, el Manresa va tenir paciència i va saber esperar el moment oportú per obrir la llauna. Després d’una jugada personal de Juancho (un jugador que estava cedit pel Terrassa), el seu xut es va estavellar al travesser i Noah, atent com sempre, aprofitava per marcar de cap (64’). El Manresa va seguir insistint en busca del segon gol davant un rival totalment inoperant en atac. La insistència va donar fruits al minut 82, quan Noah es va escapolir pel carril esquerre i, des de la línia de fons i pràcticament sense angle, creuava la pilota al segon pal de Bracons. La pissarra de Dani Andreu també va fer acte de presència a Les Planes als 86’. Sergi Soler, en una falta directa des del balcó de l’àrea, va picar la pilota per sobre de la tanca defensiva rival i Balboa, apareixent des del darrere, engaltava una boleia inapel·lable que significava el 3-0 definitiu. Dat i beneit. El detall d’aquell matí el donaria el porter Moreno quan va rebre la Copa de mans del President de la FCF Andreu Subies. El capità manresà en aquell partit, en lloc d’alçar el trofeu el va cedir als seus companys Moha i Rebollo, que estaven lesionats amb una lesió al colze (ambdós jugadors la mateixa lesió) des de feia molt pocs dies. Copa enlaire! El Manresa era Campió. Per últim, recordar qui va jugar aquesta final. La primera final en color, després que les altres l’hagin canviat per un color sèpia, ratllant el blanc i negre. Pel Manresa campió van jugar Moreno, Jonny (Andrés), Marc Gràcia, Enric Vallés (Sergi Soler), Ricky, Pereira, Alberto Criado (Clop), Kevin (Balboa), Charly Lumbreras (Noah), Solernou i Juancho (Albert Ribera). Pel CP Sarrià van jugar Bracons, Muñoz (Vila), Marc, Víctor, Àlvar, Lacambra, Salvador (Olaechea), Jané (Oriol), Patxi (Roger), Teixidó (Diego) i Pol (Sergi). L’àrbitre va ser Devesa Pereiro, del Baix Llobregat. 350 espectadors van veure la final.

 

Manresa 2014 1

MOHA I REBOLLO AIXECANT EL TROFEU DE CAMPIÓ

 

Manresa 2014 3

L'ALEGRIA DEL MANRESA CAMPIÓ ERA EVIDENT

 

     El Manresa no ha tornat a participar en la Copa Catalunya Amateur, per sort. Per sort perquè ja no és a Segona Catalana. Aquesta temporada tenia l’oportunitat de participar-hi a la Copa Catalunya Absoluta, com equip de Tercera Divisió, però un enemic invisible l’hi ha fet la guitza, com a la resta d’equips, i ja no tindrà la oportunitat de jugar per primera vegada una competició que, qui sap si emulant experiències anteriors, també ‘se l’hagués fet seva’. Maleit coronavirus!

Clear

-2°C

Manresa

Clear

Humidity: 82%

Wind: 8.05 km/h

  • Sunny
    03 Jan 2019 11°C -2°C
  • Partly Cloudy
    04 Jan 2019 10°C -3°C

Banner 468 x 60 px