Log in
Titulares:

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (XI)

HISTÒRIA XI portada

 

 

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA

Capítol XI: El Manresa a ‘l’exili’

 

José Antonio Sánchez | 05-05-2020

     En cinc ocasions el Manresa, des que fa trenta-cinc anys que juga a l’estadi del Congost (1985), per diferents motius ha hagut de jugar com a local lluny de casa. És el que podríem considerar com a partits a ‘l’exili’. Cadascú d’ells te la seva pròpia història.

 

(1) Manresa-Reus Deportiu

     La primera vegada va ser quan el President Àngel Solanes, recent arribat al càrrec, va fer un pas endavant i deixar enrere el color marró de l’estadi per donar-li el color verd de la gespa natural. Per aprofitar al màxim el temps de sembrat i donar temps a la gespa per créixer i arrelar abans de començar la temporada 1989-90, el darrer partit de la 1988-89 es va jugar fora de l’estadi. I es va jugar a la nostra ciutat. El 18 de juny de 1989 el partit Manresa-Reus Deportiu es va jugar a 2kms i 820mts del Congost en línia recta, al Gimnàstic Parc de l’etern rival del Centre d’Esports Manresa. No cal dir que la decisió de jugar en aquell escenari no va agradar gaire (gens) a molts aficionats vermells-i-blanc, aficionats que, en un acte de ‘rebel·lia’, no van anar a veure (entre ells, jo mateix) el seu equip jugant com a local en el camp d’un club amb que, precisament aleshores, mantenia unes relacions molt tenses en el mon del futbol base. El resultat d’aquell Manresa-Reus va ser de 2-0, amb gols de Raluy i Miki Vilaseca. Precisament va ser el darrer partit del davanter Raluy, que havia fitxat per l’Espanyol i seria cedit al L’Hospitalet, filial del club blanc-i-blau. En contraprestació al traspàs de David Raluy, qui va estrenar la gespa del Congost, a l’agost següent en partit de Festa Major, seria un combinat de l’Espanyol i L’Hospi.

 

 

(2) Manresa-Gramenet

     La segona vegada que el Manresa va haver de fer l’equipatge per anar cap a ‘l’exili’ no va ser gaire més lluny que la primera. Una plaga de fongs va atacar la gespa recent estrenada de l’estadi i això va obligar la Directiva a moure fitxa. El primer moviment va ser demanar a l’equip visitant, la Gramenet, la possibilitat de canviar l’ordre de partits al calendari i jugar primer a Can Peixauet. Però la negativa de l’equip blanc-i-blau va fer que es busqués una altra alternativa. Aquesta vegada es va descartar el Gimnàstic Parc (perquè seria?) i l’escenari triat va ser el municipal de Sant Joan de Vilatorrada. Qui conegui la situació del camp municipal de la veïna localitat de Sant Joan i pensi que és més lluny que el Gimnàstic Parc, efectivament, li he de donar la raó. Això sí, li he de donar la raó per només... 360 metres. El Manresa-Gramenet seria la cinquena decepció consecutiva, la cinquena derrota consecutiva, per l’equip que dirigia des de la banqueta Salvador Cadena. La ‘Grama’, precisament, arribava just després d’un canvi d’entrenador. Ferran Manresa havia substituït durant la setmana Antonio Linares (qui anys més tard seria entrenador del Manresa) i va fer bona la dita aquella de “a nou entrenador, victòria segura”. De res van servir els gols de Cárdenas i Telechea, aquest anotat en temps afegit, per evitar la victòria colomenca per 2-3. El Manresa era cuer, amb només dos punts, i això va provocar una reunió d’urgència de la Junta Directiva el dia següent per prendre, suposadament, una decisió dràstica. De manera sorprenent Salvador Cadena va ser ratificat al càrrec d’entrenador i des del Club li van proporcionar dos ‘reforços’ per redreçar la delicada situació. Els jugadors que s’hi van incorporar al Primer Equip van ser... Lardín i Gallego, tots dos del juvenil. L’equip no va refer el rumb i cinc jornades més tard, després d’un escandalós 0-4 contra l’Igualada al Congost, Salvador Cadena era substituït per Eduardo Texeiro. Però el llast era tan pesant que el Manresa ja no aixecaria el cap i acabaria la temporada com a cuer de Tercera Divisió. Però Texeiro ja va posar els ciments per que el Manresa tornés una temporada més tard a la categoria perduda. I amb Lardín i Gallego com a màximes i destacades figures. No cal dir que aquella decisió d’Àngel Solanes de ‘reforçar’ l’equip amb juvenils després de la derrota a Sant Joan de Vilatorrada, a la llarga va ser una gran troballa.

 

 

(3) Manresa-Joventut Bisbalenca i (4) Manresa-Olot

XI 1

MOMENT EN QUE LIARTE PÉREZ EXPULSAVA A PADILLA

 

El 24 de març de 1996 el Congost va viure uns fets que portarien cua. Es jugava la vint-i-novena jornada de lliga i el Manresa, que era sisè a la classificació, rebia la visita del Blanes, penúltim classificat i amb un peu i mig a Preferent. Un escandalós arbitratge de Jordi Liarte Pérez va provocar que, un cop acabat el partit, l’afició manresana s’amuntegués pels volts del túnel d’accés a vestidors. L’àrbitre de la delegació de Barcelona va expulsar de manera més que rigorosa tres jugadors del Manresa: Farrés i Josep Maria Soler amb vermella directa i Padilla per dues amonestacions. Les expulsions van ser la gota que va fer vessar el vas d’un arbitratge nefast, ple d’errades i de manca de criteri i d’equanimitat a l’hora de sancionar uns i altres. El partit es va jugar en la època en que al Congost hi havia un grup d’animació denominat ‘Penya Marcador’. I va ser precisament un dels integrants d’aquest grup qui va donar el ‘toc de gràcia’ a la tumultuosa sortida de Liarte Pérez cap els vestidors. A l’alçada del túnel, aquest membre es va enfilar a la tanca i, en el moment que l’àrbitre passava per sota d’ell, li va etzibar un cop de maça (de picar el timbal) que duia amagada entre la bufanda d’animació. Ja us podeu imaginar el que aquella acció va originar. Més encara si afegim que la Policia Nacional el va traslladar en un dels seus vehicles fins la sortida de la ciutat, mentre que un directiu li conduïa el seu cotxe particular (el de l’àrbitre) fins a un punt acordat. A banda de la multa econòmica, el Congost va ser clausurat per dos partits, quelcom que en els trenta-cinc anys de vida de l’estadi mai més ha succeït.

 

XI 2

MARIO DOMENE CONTROLA LA PILOTA DAVANT UN RIVAL

 

     Així, el 14 d’abril de 1996, el Manresa tornava a jugar com a ‘local’ al camp municipal de Sant Joan de Vilatorrada. Molta gent al camp, de Manresa i del poble veí, gràcies sobretot a que l’entrada era gratuïta i al fet que al Manresa jugava un jugador de Sant Joan, Padilla. Però de res va servir una bona primera part dels homes que dirigia Julià García des de la banqueta. La Joventut Bisbalenca marcaria als dos minuts de la represa i el ‘catenaccio’ dels homes d’Àngel Casado, més la bona actuació de Sadurní, fill del mític porter del Barça, va fer la resta. Segon partit a Sant Joan de Vilatorrada, segona derrota.

 

XI 3

IMATGE DEL MANRESA-OLOT

 

     Quinze dies més tard, el 28 d’abril, el Manresa repetia a Sant Joan. Seria el segon i últim partit de sanció. El visitant era l’UE Olot però el protagonisme se’l va endur l’aiguat que va caure pràcticament durant tot el partit. Malgrat tot, el Manresa es va adaptar molt bé a les condicions del terreny de joc, un fangar a la segona part, i va poder celebrar una victòria després de cinc jornades sense fer-ho (1-0). El gol, el golàs, el va marcar Porto arran d’una falta directa que va entrar per l’esquadra. La tribuna coberta, plena com un ou per protegir-se de la pluja, va esclatar com mai. Per primera vegada a la història, els aficionats del Manresa van poder veure el seu equip en un dia plujós sense tenir de mullar-se. El Pujolet mai va tenir coberta i el Congost, el 1996, encara tampoc.

 

 

(5) Manresa-Blanes

XI 4

EL MANRESA EN EL MOMENT DE SORTIR AL TERRENY DE JOC DE SANTPEDOR

 

     Si donem un salt de dotze anys cap endavant en el temps, trobarem el següent partit a ‘l’exili’ del Manresa. Repassem, abans, els motius de cada partit jugats com a local fora de casa: 1-Plantació de la gespa natural al Congost;  2-Una plaga de fongs a la gespa.  3 i 4: Tancament del Congost per agressió a l’àrbitre. El següent (cinquè i últim, fins ara) el trobem el 2 de setembre de 2007, en el partit que obria la temporada 2007-08 (temporada de trist record). Motiu?: el canvi de gespa. Després de quasi tres mesos d’obres al Congost, per adaptar el terreny de joc de la gespa natural a l’artificial, el primer partit de lliga (Manresa-Blanes) es jugaria una mica més lluny (però no gaire) que les altres ocasions, concretament a 7kms i 170mts de distància en línia recta: al municipal Josep Guardiola de Santpedor. Un gol a la segona part de Roger, el màxim golejador del Manresa de la història, col·locava el seu equip pel davant al marcador, però una pilota tova que no va poder atrapar el porter Moreno acabaria significant l’empat 1-1 definitiu.

 

XI 5

LUIZINHO LLUITANT LA PILOTA DAVANT LA MIRADA DE JOSEP MARIA SOLER I SERGI SOLER

 

Guarda alguna anècdota aquest partit? Podia dir una, què és que hi van haver dos jugador que van viure l’exili en dues ocasions. Farrés i Josep Maria Soler va jugar el partit Manresa-Blanes de la temporada 1995-96 (precisament van ser expulsats tots dos), que ocasionaria el tancament del Congost. Ambdós van viure va la situació de ‘l’exili’ en primera persona. Dotze anys més tard, un cop retornats al Manresa després d’un periple per diferents equips, Farrés i Soler tornarien a viure l’estranya sensació que es deu viure jugant com a local lluny de casa teva. Precisament, Josep Maria Soler seria, quinze dies més tard, el jugador que anotaria el primer gol oficial sobre la nova gespa artificial que s’estrenaria ni més ni menys que contra el FC Barcelona B que entrenava Josep Guardiola. Quina casualitat s’hagués donat si el calendari hagués sigut una mica més capriciós i el Barça B hagués jugat quinze dies abans contra el Manresa. Pep Guardiola, des de la banqueta, hauria viscut la també estranya sensació de jugar com a visitant a un camp que du el seu nom.

 

 

Un Manresa-Terrassa, la torna

MANRESA TERRASSA 94 95 2

     Un cop explicat la part més grossa, la més magra, de la història del Manresa a ‘l’exili’, acabo amb una història més petita però que també guarda relació. Us regalo la torna, com a les carnisseries. Hi va haver un partit que el podria anomenar com el partit del ‘mig exili’. El diumenge 28 d’agost de 1994 el Manresa tenia previst jugar un partit amistós de Festa Major contra el Sevilla B (Segona Divisió B) en contraprestació pel fitxatge de Germán Rodríguez ‘Rodri’ pel club hispalenc. Unes dates abans la FCF va efectuar el sorteig de la primera eliminatòria de la Copa de la Generalitat, que depararia un atractiu Manresa-Terrassa. Però la data de celebració de la primera eliminatòria coincidia plenament amb la d'un Manresa-Sevilla "B" planificat moltes setmanes abans. El Manresa es va posar en contacte amb el Terrassa per tal de disputar el partit en una altra data, ja que la següent eliminatòria es jugava el mes d'octubre i hi havia temps suficient per recuperar el partit, però l'entitat egarenca es va negar a canviar. Finalment la solució va ser disputar el partit el diumenge al migdia... al camp annex, de terra, més conegut com a Congost Arena. ‘L’exili’, aquesta vegada, era a 17 metres de distància, els que separen la tanca de l’estadi amb la tanca de l’annex. El partit va acabar amb empat 0-0 i el Manresa es classificava per la segona eliminatòria després de guanyar la tanda de penals (3-1). El tècnic del Terrassa, Marc Serrano, va sortir de l'annex malparlant contra l'entrenador del Manresa, Enric Moreno, i el President, Manel Sánchez, pel fet de jugar en aquell terreny de joc. Però segur que l'emprenyada va ser més per l'eliminació del seu equip (que militava a 2ª B) contra un equip de 3ª Divisió que va alinear alguns jugadors del Primer Equip (recordem que a la tarda tornaven a jugar) junt amb altres jugadors juvenils. Voleu la darrera anècdota? Farrés i Josep Maria Soler (a la imatge) també van jugar en aquest ‘mig exili’.

Clear

-2°C

Manresa

Clear

Humidity: 82%

Wind: 8.05 km/h

  • Sunny
    03 Jan 2019 11°C -2°C
  • Partly Cloudy
    04 Jan 2019 10°C -3°C

Banner 468 x 60 px