Logo
Print this page

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (XIV)

HISTÒRIA XIV portada

 

 

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA

Capítol XIV (i últim): Anecdotes, píndoles històriques i visitants amb pedigree

 

José Antonio Sánchez | 23-05-2020

 

Un Manresa-Sabadell que mai es va acabar

     El 17 de novembre de 1929 es jugava la penúltima jornada de lliga de Segona Preferent. Aquell dia la pluja va ser la protagonista a la nostra ciutat. Fins al punt que una delegació de directius del Manresa es van desplaçar a l’estació del Nord de Manresa (la de la RENFE) per esperar l’arribada de l’àrbitre i demanar-li parer sobre la disputa o no del partit, sobretot per preparar el taquillatge, o no, entre d’altres qüestions logístiques. Aquesta trobada es va fer amb la presència de l’expedició vallesana i del delegat federatiu, que també arribava en aquell mateix tren. Un cop al Pujolet i inspeccionat el terreny de joc l’àrbitre va parlar amb els capitans d’ambdós equips per fer-los saber que si el partit començava seria amb la condició que s’hauria d’acabar. La primera part va acabar amb el resultat de 0-1 i un cop arribats al descans l’àrbitre, Sr. Planell, va decidir la suspensió del partit, sorprenent tothom amb una decisió contraria a la que havia manifestat abans de l’inici. La directiva del Sabadell es va queixar l’endemà públicament d’aquell fet, que entenien que els perjudicava. Ho va fer en una nota apareguda al diari El Mundo Deportivo. També es van queixar de la trobada de directius manresans amb l’àrbitre a la seva arribada a l’estació (encara que ja he comentat que la trobada va ser amb ‘llums i taquígrafs’) i de l’entrada d’algun directiu local a la caseta arbitral quan va acabar la primera part.

     La resolució del Comitè de Competició va ser que el partit s’acabés amb el resultat que reflectia el marcador en el moment de la suspensió, però el Manresa, lògicament, va recórrer aquella decisió. Finalment el Comitè d’Apel·lació va rectificar a Competició i va resoldre que el partit continués el dia 2 de desembre. Què va passar? La Federació va enviar un Telegrama el divendres 29 de novembre, quaranta-vuit hores abans de la data designada per la represa del partit. Com que el Telegrama va arribar fora de l’horari de Correus, el Manresa no va saber res de l’avís de la disputa de la segona part del partit en qüestió. Normalment, com encara passa avui dia, els jugadors dels equips queden convocats pel partit del cap de setmana l’últim dia d’entrenament. En aquella època el més habitual era entrenar dimarts i dijous, així què els jugadors del Manresa van marxar del darrer entrenament amb la idea que no hi hauria partit el cap de setmana, doncs la lliga s’havia acabat el cap de setmana anterior. Així, el dia 2 de desembre s’hi van presentar davant les portes del Pujolet l’expedició del Sabadell, l’àrbitre (el mateix Sr. Planell) i un Delegat federatiu, però després de més d’una hora d’espera, van anar a un bar proper a aixecar acta del ‘partit’ i marxar cadascú cap a casa seva. La ‘no presentació’ del Manresa seria sancionada amb la pèrdua del partit i amb el ‘desterrament’ a la darrera posició de la classificació. Per sort, al no haver-hi més divisions per sota de la Segona Preferent, el Manresa va continuar la temporada següent a la mateixa categoria. Sembla ser que hi va haver ‘alguna mà negra’ rere tot això, no en va a la premsa esportiva es va criticar de manera molt dura una actitud del Sabadell que va sortir beneficiat de tot plegat, quedant campió del grup amb dos punts aconseguits al despatxos. És estrany que el Sabadell tingués coneixement de la disputa de la segona part del partit a Manresa, però no l’equip local. El Sabadell, dies més tard, quedaria campió provincial en vèncer l’Iluro de Mataró, després d’un partit que va acabar amb un escàndol monumental, que culminaria amb l’àrbitre perseguit pels carrers de Mataró, fins arribar a l’estació de tren. Inclús, alguns aficionats va entrar al vagó on es va refugiar... el Sr. Planell. Sí, el mateix àrbitre de l’accidentat Manresa-Sabadell que mai es va acabar.

 

 

 

El dia que el Manresa va jugar amb deu

         El dia 7 de gener de 1934 es disputava la darrera jornada del Campionat de 2ª Preferent, grup B, en la que el Manresa rendia visita al Sant Cugat. El partit era intranscendent per tots dos equips i, segurament per aquest motiu, el Manresa només va poder reunir a deu jugadors per efectuar el desplaçament a terres vallesanes per afrontar el partit davant l’equip roig-i-negre.

         Aquesta dada d’un Manresa presentant un equip coix contrasta amb la realitat d’una temporada en que l’equip blanc-i-vermell va acabar ascendint a la 1ª Categoria B, després d’acabar en tercera posició a la primera fase del campionat, el que li donava dret a disputar el denominat Torneig de Classificació, on després de quedar també en tercera posició aconseguia l’ascens gràcies a una reestructuració de categories que va efectuar la Federació Catalana de Futbol.

         Desconeixem si el fet de jugar amb deu jugadors tot un partit li ha succeït en més ocasions al llarg de la història, però el cas és que el Manresa té aquest dubtós honor. De fet, per afrontar la següent temporada, el Manresa, que anava curt de jugadors degut a la seva delicada situació econòmica, va tenir que repescar dos jugadors ja retirats de la pràctica del futbol: Martí i Roca. La delicada situació econòmica era provocada, segurament, pel fet que la societat en general començava a deixar una mica de banda el futbol per centrar-se en una situació política que ja començava a donar pistes d’una guerra civil que no va trigar gaire a explotar.

El partit jugat a Sant Cugat va acabar amb un clar 4 a 0 a la mitja part, però un canvi estratègic va permetre el Manresa no encaixar més gols i, a més, marcar el de l’honor (4-1). Això gràcies a que el davanter Aparici, un dels millors homes de l’equip, es va col·locar a la línia defensiva i va aconseguir equilibrar un matx que semblava abocat a una golejada més ampla. La alineació que va presentar l’equip manresà en aquell partit va ser: Montserrat, Prat I, Sainz, Prat II, Griera, Holgado, Torró, Señal, Artells i Aparici. No, no falta cap jugador; va ser el dia que el Manresa va jugar amb deu.

     Curiosament, ambdós equips ja van protagonitzar un fet gens habitual en el partit de la primera volta. El 5 de novembre de 1933 es disputava la setena jornada de la Segona Preferent, just el partit que posava fi a la primera volta. El Pujolet va viure l’enfrontament entre el Manresa i el Sant Cugat, dos equips situats a la quarta i cinquena posició, respectivament, però amb un equip local que mirava cap amunt a la classificació i un visitant més a prop de la cua (el grup era de vuit equips). Els gols arribarien a la represa, primer amb un gol del Manresa aconseguit de penal. Només un minut després el Sant Cugat tornaria a ser castigat amb un altre penal, també per mans, com el primer. En aquest cas el porter visitant va aturar un llançament que es repetiria dues vegades. Després el Sant Cugat aconseguiria el gol de l’empat, però a manca de cinc minuts arribaria la polèmica. L’àrbitre tornaria a assenyalar el punt de penal, castigant l’equip vallesà amb una altra pena màxima, també per mans. Aquest tercer penal en contra no va ser ben rebut pels jugadors visitants, que a punt d’arribar al final del partit veien com se’ls podia escapar un punt important per a ells. I va ser tan mal rebut que el nivell de les protestes van arribar al punt que el penal no es va poder llançar perquè el Sant Cugat es va retirar del terreny de joc. L’àrbitre, davant la situació, va suspendre el partit anotant a l’acta el motiu, de cara a que el Comitè de Competició decidís al respecte. En principi, l’1 a 1 del marcador ja no es va moure aquella tarda. Dies més tard la FCF va sancionar el Sant Cugat amb la pèrdua del partit. O el què és el mateix,  el Manresa va ‘anotar’ el penal des dels despatxos i va aconseguir els tres punts.

 

 

 

Un Manresa-Vic d’alt voltatge

XIV Camp Vic

Imatge de l'antic camp municipal de Vic

 

     La desena i darrera jornada de la Segona Preferent, la temporada 1935-36, va emparellar un interesant i decisiu Vic-Manresa, el 10 de novembre de 1935. El Manresa era líder, amb 15 punts, i el Vic el seguia en segona posició amb 13. Al partit de la primera volta, al Pujolet, el Manresa havia guanyat per 2-1. El vell camp de Vic va presentar una entrada de públic extraordinària, amb grades supletòries incloses per encabir encara més públic. Segons dades d’aquell partit, fins a cinc-mil persones s’hi van donar cita per veure un enfrontament del que sortiria l’equip que ascendiria a Primera Categoria B. La transcendència del partit era tal, que va ser designat un àrbitre de l’Aragó. Tensió a la grada durant tot el partit, crits i empentes entre aficionats d’un i altre equip, el Manresa jugant amb deu jugadors des del primer temps (i alguns minuts amb nou), 3 a 0 a la primera part... Però el més ‘heavy’ de tot va ser que quan es va produir la lesió de Griera (que ja no va poder jugar més, amb l’agreujant que en aquella època no es podien fer canvis), va sortir al terreny de joc el delegat del Manresa, per auxiliar el seu jugador. Sembla que en aquells temps, com que no es podien fer canvis, se li havia d’atendre fora del terreny de joc. La cridòria contra l’entrada del delegat manresà al terreny de joc va ser tal que va haver d’intervenir un element extern, per afegir-hi encara més llenya al foc: va fer entrada al terreny de joc, per fer fora el delegat visitant... la Guardia Civil!!! Us imagineu una imatge així, avui dia, en un camp de futbol? Al final, la victòria per 3-0 li va permetre al Vic l’ascens de categoria gràcies al gol average particular. El Manresa, que havia marcat a tots el partits excepte a Vic, es va quedar sense un ascens que sí aconseguiria la temporada següent.

 

 

 

 

VISITANTS AMB PEDIGRÍ

     En cent-catorze anys de vida, el Manresa ha jugat un munt de partits de tota mena. Oficials, benèfics, d’homenatge, amistosos... També ha rebut visites, de vegades casuals, de personalitats destacades, i equips destacats, tant en l’àmbit català com  l’espanyol. En definitiva, en aquest resum fem esment dels visitants ilustres, amb ‘pedigrí’, que ha acollit el Manresa a la seva seu.

 

El Reial Madrid

XIV Madrid

Imatge del final del partit, amb el capità Roca junt a Barinaga i Miguel Muñoz

 

     Un exemple, el que es va jugar el 21 de febrer de 1949, quan el Pujolet es va vestir de gala per rebre el Reial Madrid. Segons la crònica del partit, la expectació va ser tan gran que mai s’havia vist tanta gent en aquell camp. L’equip blanc de la capital d’Espanya venia de jugar de Sarrià, el dia anterior, on va perdre contra l’Espanyol (3-2). En aquell moment el Madrid compartia el liderat amb el Barça, que li guanyava el gol average a l’equip que aleshores entrenava l’anglès Michael Keeping. El cert és que en aquella època els equips grans, quan visitaven equips de menor categoria en partits amistosos, l’habitual era que juguessin amb l’equip titular. Quin equip va presentar el Reial Madrid en aquella històrica data? Aquests van ser el jugadors que van sortir al camp del Pujolet, que recordem que encara era de terra: García Martín, Clemente, Navarro, Mariscal, Miguel Muñoz, Montalvo, Macala, Sabino Barinaga, Marcet, Wattson i Pueyo (Olmedo). En lletra negreta es remarquen els jugadors que van jugar contra l’Espanyol el dia anterior, fins a vuit jugadors. Pel Manresa van jugar Olmos, Núñez, Blanch, Gavín, Roca I, Descals, Galobart, Estiragués (Roca II), Fornós, Safont i Grau (Salort). El resultat va se d’empat 1-1, després dels gols de Sabino Barinaga, que avançava el Madrid als 25’, i de Grau, que marcava cinc minuts després. Al final del partit el Manresa va cedir el trofeu que hi havia en disputa al Reial Madrid, un trofeu que era patrocinat per ‘Almacenes La Creadora’, un establiment de roba que encara existeix avui en dia.

 

 

 

El Reial Oviedo

     El 24 de gener de 1952 va trepitjar la gespa del Pujolet el líder de Segona Divisió, el Reial Oviedo. L’equip asturià venia de guanyar el Lleida (2-0) a l’estadi de Buenavista, (després denominat Carlos Tartiere i que seria demolit el 2003) i feia parada a Manresa abans de visitar el camp de l’Avinguda de Navarra per jugar contra el CF Badalona. Ni més ni menys que onze gols es van veure aquella tarda de dijous al Pujolet. La primera part va acabar amb avantatge manresà per 4-3, però a la represa el líder de Segona Divisió va mostrar les seves millors armes i amb el parcial 0-4 va col·locar el definitiu 4-7 al marcador. Boneu, Abellán, Basora i Turró van marcar pel Manresa; per part de l’Oviedo ho van fer Durán (va anotar 11 gols a la lliga) -2-, Salaverri, Falín, Arespe, Sará (va anotar 12 gols a la lliga) i Riestre. Potser que s’haguessin guardat algun gol, perquè a Badalona no van passar de l’empat a zero. Això sí, a final de temporada l’equip blau del principat d’Asturias pujaria a Primera Divisió.

 

 

   

Un combinat de la Selecció Nacional

XIV Selecció 1

XIV Selecció 2

Dues imatges d'abans i després del partit. A baix, Estanislao Basora amb el trofeu a les mans

     Emmarcat en les Noces d’Or del Manresa, el 6 de maig de 1956 el Pujolet tornava a vestir-se de gala per veure un atractiu partit amistós entre el Manresa i una Selecció Nacional espanyola. El Manresa havia quedat campió de lliga i es preparava per aquella eliminatòria frustrada contra el Logroñés, però abans va mesurar les forces contra un combinat de la Selecció Espanyola. El resultat va ser d’empat 1-1 i van anotar els gols Torres, per part del Manresa, i Mauri, per part visitant, tots dos gols anotats a la primera part (30’ i 32’). També es va aprofitar el partit per homenatjar un dels homes més importants en la història del Manresa, qui va introduir i donar les primeres lliçons de futbol a Manresa, el 1905: Francisco Bru. Paco Bru, com era més conegut, va arribar a Manresa degut a que el seu pare va ser destinat a la nostra ciutat per exercir com a Cap de la Policia Local. Bru, després, seria jugador del Barça i Espanyol i, a més, entrenador de la Selecció Espanyola de Futbol, amb la que va aconseguir la medalla d’argent als Jocs Olímpics d’Amberes 1920. Aquell dia va rebre un merescut homenatge per part del Club i tota la ciutat. Els equips van presentar aquests jugadors: pel Manresa: Pallás, Satorra, Darnés, Miarnau, Ventolrà, Coma, Torras, Lara, Parés i Chalé. També jugarien Romà, Herrera, Calvet, Granín, Arocena i Pagés. Per part de la Selecció: Gascón (Lleida), Gimeno (Espanyol), Castañer (Barça), Bolinches (Espanyol), Celma (Terrassa), Basora (Barça), Molowny (Real Madrid), César (Leonesa –ex Barça-), Moreno (Espanyol), Boneu (Lleida) i Mauri (Espanyol). També va jugar Becerril (Reial Madrid).

 

 

 

L’Espanyol va venir ‘a donar sang’

XIV Espanyol 1

XIV Espanyol 2

A dalt, ambdós equips formant darrera la pancarta de la campanya de sang. Abaix, Tamudo i Farrés amb el quartet arbitral i a la

dreta Lotina signant autògrafs als més joves

 

     El 31 de març de 2005 va ser l’últim dia que un equip de Primera Divisió va trepitjar el Congost per jugar un partit de futbol. El malauradament desaparegut Khaled Khatib, aleshores directiu del Manresa i l’impulsor del Banc de Sang de Manresa, va organitzar un partit entre el Manresa i l’Espanyol per recaptar fons pel Banc de sang. La veritat és que l’equip que entrenava Miguel Ángel Lotina i capitanejava Raúl Tamudo va jugar amb una bona part de jugadors de la primera plantilla. I això també és va traduir en una molt bona entrada a l’estadi. El Manresa va guanyar 1-0, amb gol de Roger, davant els Biel Ribas, Lopo, Sergio Sánchez, Héctor Simón, Toni Velamazán, Corominas, Serrano, Tamudo, Javi Chica, Joan Tomás, De la Bella, Robusté i companyia.

XIV Espanyol 4

La grada del Congost va presentar un bon aspecte

 

 

 

Un Barça sense Leo Messi

XIV Barça 1

XIV Barça 3

A dalt, la formació d'ambdós equips abans de l'entrenament. A baix, una imatge de Ronaldino i altra de la gentada a la graderia

 

     El 20 de setembre de 2006, dins dels actes del Centenari del Centre d’Esports Manresa, el Congost va registrar la major afluència de públic en els seus trenta-cinc anys d’història. I no va ser per cap partit. La Comissió del Centenari i el FC Barcelona havien pactat mesos enrere que la primera plantilla del club blaugrana faria un entrenament de portes obertes a l’estadi manresà. En part, el Manresa va tenir la sort que el 2006 la superfície del Congost era de gespa natural, requisit indispensable quan el Barça ha de visitar algun terreny de joc, de Catalunya o d’arreu. El FC Barcelona es va desplaçar amb tota la plantilla, excepte dos lesionats, que es van quedar a la capital catalana per fer exercicis de recuperació. Qui eren aquests dos jugadors? Sant Ezquerro i... Leo Messi. Casualitats de la vida, l’astre argentí, que havia ‘testat’ la terra i la pols del Congost Arena, el camp annex, jugant amb formacions de base del Barça, en aquella ocasió no va poder trepitjar el verd de l’estadi principal. Més de 5.000 aficionats culés es van quedar amb les ganes de veure el seu ídol en acció.

XIV Barça 5

Gent caminant cap a l'estadi, entrada d'Etoo als vestidors i sortida de Frank Rijkaart a la gespa

 

 

 

 

L’Espanyol, en ‘família’ al Congost

XIV Espanyol 6

Diferents imatges de la visita de l'Espanyol pel Centenari del Manresa (Fotos: Mundo Deportivo)

 

     Un parell de mesos més tard que ho fes el Barça, el 16 de novembre, la primera plantilla de l’Espanyol també es va citar al Congost per fer un entrenament davant l’afició manresana, també dins del marc del Centenari del Manresa. Però lluny del bany de masses que es va donar l’equip de Frank Rijkaard el setembre, els d’Ernesto Valverde es van exercir davant d’un centenar d’aficionats. Una nit gèlida de novembre i una inoportuna pluja caiguda sobre la capital del Bages a l’hora de l’entrenament va evitar una major afluència de públic a l’estadi, on els ‘pericos’ es van entrenar en ‘família’. Malgrat tot, la gespa del Congost va rebre les trepitjades dels Kameni, Zabaleta, Dani Jarque, De la Peña, Moisés Arteaga, Luis García, el ‘rifle’ Pandiani... Un jugadors que mesos més tard jugarien la final de la Copa de la UEFA 2006-07 (que va perdre a la tanda de penals contra el Sevilla) al Hampden Park de Glasgow.

 

 

 

Els dos atlètics, al Pujolet

     Per últim, deixar constància breu de dues visites més d’equips amb pedigrí. L’any 1947 el Pujolet va rebre la visita de l’Atlético de Madrid, que va guanyar per 1 a 5. L’any sobre va ser l’Athlètic Club de Bilbao qui trepitjava la terra del pujolet, aconseguit una victòria més ajustada que la citada anteriorment: 3-4.

 

 

 

El Rei a l’estadi

xiv Rei

Manel Sánchez i Juan Carlos I, davant l'atenta mirada de Jordi Pujol, en segon terme

 

     Però també podríem considerar com ‘il·lustre’ una altra visita que es va produir el 20 de juny de 2000. Amb motiu dels 75 anys de la factoria Pirelli de Manresa s’hi van desplaçar fins a la nostra ciutat Juan Carlos I, el Rei d’Espanya aleshores, acompanyat de Jordi Pujol, el President de la Generalitat, també aleshores. La seva arribada a Manresa va ser en helicòpter i el lloc triat pel seu aterratge no va ser un altre que l’estadi del Congost, que es troba a poc més d’un kilòmetre de l’entrada de la factoria. L’arribada de la màxima autoritat en tot l’Estat Espanyol (aleshores) al Congost no va passar desapercebuda pel President del Manresa, Manel Sánchez, que va tenir la idea (i la gosadia) de que el Rei d’Espanya signés uns exemplars del llibre dels 90 anys de la història del Club. No sé si ara signaria gaire llibres, l’emèrit...

 

 

 

La ‘tercera’ autoritat de Catalunya, al Congost

XIV Laporta

Manel Sánchez, Joan Laporta i el regidor d'Esports Gozalbo (d'esquena), a la llotja de l'estadi

 

     No hi ha cap dubte que la primera autoritat a Catalunya és el President de La Generalitat. I la segona, el President del Parlament. No és oficial, però sempre s’ha dit, mig en broma i mig seriosament, que la ‘tercera’ autoritat en importància a Catalunya és... el President del FC Barcelona. Doncs, si abans feiem esment de la visita de su Magestad el Jefe del Estado i del President de La Generalitat, uns anys més tard el Congost va rebre la visita de la ‘tercera’ autoritat catalana. El 6 de juny de 2004, en el marc del Torneig de Futbol Internacional Ciutat de Manresa – Futbol Sense Fronteres, la llotja del Congost va rebre la visita de Joan Laporta, la ‘tercera’ autoritat catalana. I va venir acompanyat per un grapadet de guardaespatlles d’aquells que és més fàcil saltar-los que rodejar-los i que llueixen olleres fosques. El President del Barça va anar al Congost per veure jugar el seu fill Pol, que aleshores jugava al Barça Aleví. Pol Laporta Echevarría, després d’acabar la seva formació al Barça, no ha tingut un recorregut gaire reeixit  dins del mon del futbol (Montcada, Júnior, Llagostera B, Vilaverdense de Portugal, Eendracht Aalst de Bèlgica...). Potser jugava al Barça perquè...

 

 

 

Quan el Manresa es va quedar amb sis jugadors

     No és gaire habitual, però quan un equip es queda amb sis jugadors sobre el terreny de joc, el partit queda automàticament suspès. Això és el que va succeir un 4 de setembre de 1994 en un Badalona-Manresa que obria la temporada 1994-95. L’àrbitre de la delegació del Penedés-Garraf, Joan Rovira Palau, va ser l’autèntic protagonista d’un partit que va acabar amb un mínim avantatge per l’equip escapolat. L’ex del Manresa, el cardoní Xavi Casanovas, Va obrir el marcador als 62 minuts, però el Manresa, que ja jugava amb només set jugadors, va ser capaç d’empatar als 70’ gràcies al jugador esparreguerí Emilio Oller, de penal. Però aquella heroïcitat va trigar a estavellar-se contra la realitat només cinc minuts després, encaixant el 2 a 1, i als 80’, quan el Manresa es va quedar amb sis jugadors sobre del terreny de joc de l’Avinguda de Navarra. Les expulsions de Padilla, Valentí, Vicens Riu, Mario i la darrera de Barcons van precipitar-ho tot.

 

 

 

Un porter golejador

XIV Romero

A l'esquerra, Romero el 1974. A la dreta, en un Manresa-Puig-reig del 6 de gener de 1979, quan Romero jugava amb l'equip berguedà

 

     Francisco Romero va arribar a Manresa amb 30 anys, l’agost de 1974, procedent de l’Sporting de Gijón, de Primera Divisió, i amb passat a l’Espanyol i el Sant Andreu, en aquest últim cas a Segona Divisió. S’hi va estar al Manresa quatre temporades, les dues primeres a Tercera Divisió i les dues darreres a Preferent, abans de fitxar pel Puig-reig, també de Preferent. La lliga 1976-77 va tenir una particularitat: després del màxim golejador de l’equip, Requena (8 gols), el següent de la llista va ser el porter Romero, amb 5 gols. Normalment els penals els llançava el mateix Requena, que era un autèntic canoner en els llançaments a pilota parada. Però en absència d’aquest o en situacions puntuals, la veterania i la sang freda de Romero era més adequada per resoldre la situació.

     El 21 de novembre de 1976 el Manresa guanyava el Vic, 2-0, amb un segon gol transformat des del punt de penal pel porter paraguaià. El 19 de gener de 1977 Romero tornava a marcar des dels onze metres, encara que el partit el va perdre el seu equip a Andorra (4-2) en un partit jugat en jornada inter setmanal. Tres dies més tard Romero tornava a encertar un llançament de penal, que significava l’empat 1 a 1 contra el La cava. La cirereta a la seva particularitat de porter-golejador la va posar l’1 de maig davant la visita del Malgrat, el tercer classificat. El primer i quart gol de la victòria (5-2) davant un equip que lluitava per l’ascens van ser obra d’un porter que a Manresa va deixar el record d’un dels millors de la història i el record d’un porter golejador.

 

 

 

La venjança es serveix en plat fred

XIV Palamós

Imatge del Palamós-Manresa del 23 de desembre de 2001

(Foto: Francesc Dalmau)

 

     Us en recordeu de Dimitry Piterman? El dèspota i impresentable personatge que va aparèixer a inicis de la dècada dels anys 2000, quan era President-Entrenador del Palamós, el seu camí i el del Manresa es van creuar. A punt d’arribar al Nadal de 2001 el Palamós, que era un equip pràcticament professional, volia donar vacances als seus jugadors durant les festes, per tal què els jugadors procedents d’altres punts d’Espanya poguessin estar-se amb els seus més temps. El partit del dia de Reis previst contra el Granollers ja l’havia avançat i jugat abans de festes. I la seva intenció, contra el Manresa, era la de jugar dissabte 22 de desembre i, un cop acabat el partit, que els seus jugadors forans marxessin cap els seus llocs d’origen. Però el Manresa es va negar a canviar la data, doncs aquell dissabte a la nit estava previst el sopar de Nadal del Primer Equip (s’havia decidit aquella nit perquè l’endemà, en principi, es jugava a la tarda, horari habitual del Palamós). Com que no hi va haver manera de solucionar-ho, Dimitry Piterman va optar per la opció: “Si jo em fotu, tu també”. Així que el partit es va jugar el diumenge, el dia previst al calendari, però... a les 10 del matí! La directiva del Manresa, per evitar als jugadors els 150 kilòmetres fins a Palamós a primera hora del matí, va optar per viatjar dissabte a la tarda, fer el sopar de Nadal en un restaurant-hotel de Palamós, propietat d’un antic empresari manresà establert allà des de feia molts anys, i fer nit allà mateix. El resultat del partit va ser de 4-0 pels jugadors de Piterman. La venjança de Piterman va ser total i servida en un plat ben fred. Perquè, n’hi ha de plat més fred que el que se serveix a les 10 del matí d’un diumenge del mes de desembre?

     Això sí, uns mesos més tard el Manresa es va prendre la seva pròpia venjança. En aquella època feia molt temps que existia un litigi (des del 1997) entre el Palamós i el Club presidit per Manel Sánchez, arran d’un deute que l’entitat palamosina es negava a satisfer d’ençà del traspàs de Juanra Epitié al Reial Madrid. En una clàusula (l’any 1995) del traspàs d’Epitié al Palamós (el jugador era del Manresa), s’hi va incloure que en un hipotètic traspàs a un altre Club, el Palamós abonaria el 30% del total al Club d’origen (el Manresa). Finalment, el mes de juny, el Jutjat de Primera Instància i Instrucció de La Bisbal d’Empordà va obligar el Club presidit per Piterman a abonar 900.000 pessetes (5.400 €) al Manresa. Venjança complerta.

 

 

 

Un Manresa-Sabadell que sí què va acabar. Però molt malament

     Vam començar aquest passeig per la història amb un Manresa-Sabadell que mai es va acabar. Doncs, per concloure’l acabarem amb els mateixos equips protagonistes en un partit jugats molts anys després, què sí que es va acabar. Però molt malament. I com que en aquest passeig jo mateix aparec com un dels protagonistes principals de tot plegat, em permeto la llicència d’explicar-ho en tercera persona.

 

XIV Sabadell 1

Imatge del Manresa-Sabadell. Al fons.l'afició arlequinada

 

     El 8 d’octubre de 2006 visitava el Congost el tercer equip català amb millor historial, el Centre d’Esports Sabadell Futbol Club. L’equip entrenat per Ramon Moya era colíder i el Manresa, quart classificat a només un punt dels vallesans. Això es va traduir en una gran entrada de públic, sobretot perquè l’afició arlequinada, malgrat el descens del seu equip a Tercera Divisió, no el va deixar sol i anava en massa als desplaçaments. El partit semblava abocat a l’empat a zero inicial, però un penal als 79 minuts, transformat per Sucías, avançava el Manresa. Un Manresa que durant quinze minuts va ser líder virtual de Tercera, fins que als 94 minuts arribaria l’empat de Miki Izquierdo, de falta directa, i que va desencadenar tot el que va passar després. El vehement Ramon Moya, el veterà entrenador visitant, es va mostrar molt crític amb l’arbitratge durant tot el partit, amb una gestualitat de la que es va anar encomanant la nombrosa afició arlequinada (més de 400 persones), que també va posar l’ull sobre l’àrbitre García Rosel durant tot el partit. Arran del gol del Sabadell, la majoria de jugadors visitants ho van celebrar acostant-se cap el sector de la grada on era la seva afició. I més d’un aficionat, i més de dos, van saltar la tanca i es van abraçar amb els seus jugadors dins del terreny de joc. L’eufòria desmesurada de Ramon Moya el va dur a que l’àrbitre l’expulsés, quelcom que encara va excitar més part d’una afició visitant que anava acostant-se cap el túnel de vestidors per acomiadar els seus jugadors i per ‘acomiadar-se’ també de l’àrbitre.  L’aleshores cap de premsa del Manresa, José Antonio Sánchez, que es mirava aquells darrers minuts des de la llotja de l’estadi, veien el caire que estaven prenent els esdeveniments va baixar fins a la zona de les banquetes per ajudar el delegat local, Tomás Herráiz, en la tasca d’acompanyar l’àrbitre cap els vestidors, un cop acabés el partit (quan no hi ha força pública, els directius dels Clubs han de fer aquesta tasca). Amb el xiulet final tot es va desbordar. Ramon Moya seguia mantenint la seva batalla dialèctica contra García Rosel i part de l’afició visitant mantenia la mateixa actitud que el seu entrenador, amuntegats al costat del túnel. Quan la tripleta arbitral estava a punt d’arribar a l’entrada als vestidors, arropada pels delegats d’ambdós equips i per José Antonio Sánchez, una llauna d’aire comprimit sortida des de la grada va impactar en la cella d’aquest últim, el que li va provocar una bretxa important que començaria a sagnar abundantment. Aquella llauna anava dirigida cap a l’àrbitre, sens dubte, però va impactar sobre la persona que, precisament, va baixar de la llotja, ensumant el què podia passar, per protegir García Rosel. Sánchez. Després d’unes primeres cures al vestidor, va ser traslladat a l’Hospital de Sant Joan de Déu pel Secretari Tècnic, l’ex jugador i després  President Arcadi Prat. Allà li van segellar la cella amb sis punts de sutura.

 

XIV Sabadell 4

Imatge del pot abans de ser llançat

XIV Sabadell 6

Moment de l'impacte

 

     I després, què va passar? El cap de premsa, lluny d’aprofitar aquella situació personal per carregar contra l’afició del Sabadell, va publicar un comunicat al lloc web del Manresa, el dia següent, exculpant del tot una afició de la qual Sánchez escrivia:  “De veritat, vaig sentir sana enveja de veure prop de 500 ànimes envaint les grades del Congost”. També va afegir: “No cauré en l’error de satanitzar ni penjar de la Creu l’afició del Sabadell per un, sis o dotze impresentables. Cent-tres anys d’història no els enterboleixen ni qui va llançar el pot, ni el mocós adolescent que va saltar la tanca amb una galleda de les escombraries a la mà amb la intenció de qui sap què.” I afegia també què: “El Cd’E Sabadell FC, com a entitat, es pot sentir orgullosa de tenir una afició què no només es puja al carro de la victòria; com està demostrant, no ha deixat sol l’equip i caminarà al costat d’ell fins a la lligueta d’ascens”. Entre d’altres consideracions, Sánchez acabava el comunicat amb un “Visca el Manresa i visca el Sabadell!!!

 

XIV Sabadell 2

Un grup d'aficionats del Sabadell, al costat del túnel. Al centre de la imatge es pot veure un nen amb el pot a la mà

XIV Sabadell 3

Sánchez ensenyant el pot de la discordia i amb la ferida tapada. A la dreta, Montes recriminant-li a Moya la seva actitud

Fotos: Jordi Biel

 

     En aquella època encara no existia Twitter ni Facebook, i els aficionats al futbol que volien dir-hi la seva ho feien a traves del fòrum (us en recordeu?) del seu equip. El fòrum del Sabadell va ser un monòleg del tema els dies següents, sobretot arran de llegir el comunicat del cap de premsa del Manresa. Centenar d’aficionats es van preocupar per la seva situació personal alhora què lloaven la seva actitud i abocaven, també, les seves crítiques contra els culpables de la situació creada al Congost. Inclús Ràdio Sabadell, fent-se ressò del que va succeir aquell diumenge, va entrevistar Sánchez en directe en el seu programa d’esports el dimarts a la tarda. 

 

XIV Sabadell Jose

José Antonio Sánchez rep de Joan Soteras una reproducció de La Torre de l'Aigua, abans del partit a la Creu Alta

 

     El final de tot plegat va tenir lloc a la mateixa Creu Alta de Sabadell, el 18 de febrer de 2007. Joan Soteras (President aleshores del club vallesà i actualment President de la Federsació Catalana de Futbol) i Rafael Arroyos (ex President i mà dreta de Soteras), com a desgreuge, van invitar José Antonio Sánchez a la llotja de la Creu Alta en el partit de la segona volta. Això després que el mateix Soteras, a peu de camp i davant el reconeixement i els aplaudiments de l’afició arlequinada present al camp, li fes entrega, com a record, una reproducció d’un dels emblemes de la ciutat de Sabadell, la Torre de l’Aigua. També, pocs dies després del partit de la primera volta, el Sabadell va fer arribar al seu domicili particular una bufanda de l’equip arlequinat (què Sánchez lluiria al partit de la segona volta). El fins ara darrer enfrontament amb l’històric Sabadell va acabar molt malament, ja ho heu comprovat, però l’actitud del President Soteras, després, i el pas del temps, van acabar de cicatritzar les ferides. La ferida de la cella també.

 

 

 

Epíleg

     Bé, aquests passejos per la historia han arribatarriben a la seva fi. M’hagués agradat fer aquests passejos en un altre context diferent al del covid-19, que per altra part m’ha permès el temps suficient per capbussar-me, una vegada més, en la història del Centre d’Esports. Però, com en qualsevol situació sobrevinguda, he intentat portar-ho de la millor manera possible i, lluny d’esperar assegut que ‘escampés la tempesta’ i veure desesperadament que les agulles del rellotge trigaven una eternitat a donar la volta complerta a l’esfera, dia rere dia, em vaig proposar la feinada que ha quedat reflectida en aquests catorze capítols de la història del Club de la meva vida. És possible que s’hagin quedat, sobretot en aquest darrer capítol, passatges sense explorar. Segur. Com el dia que el Manresa va jugar amb quatre porters diferents (el titular, el suplent i dos jugadors de camp); o com el dia en que Romà Biols, abans de començar un partit al Congost, va veure com l’àrbitre li mostrava la targeta groga... per picar amb les mans el túnel de vestidors! Però crec que, per ara, ja és suficient i, per altra banda, com que molt properament tornaré a la feina, ja no em quedaria temps suficient per continuar tibant del fil de la història. Només desitjo que els aficionats més veterans que hagin llegit aquests articles, hagin ‘rejovenit’ un quants anys recordant batalletes que romanien aparcades en un racó de la memòria. I que els més joves, siguin aficionats, jugadors de la base, entrenadors, ajudants, delegats o col·laboradors, inclús pares, mares, germans i avis de jugadors del Futbol Base, espero què guardin un raconet del seu cor per estimar els colors vermells-i-blancs del Manresa, aquells colors que cada cap de setmana llueixen amb il·lusió sobre els camps de la comarca i d’arreu de Catalunya. Salvant les distàncies, no només Barça, Espanyol o Madrid tenen una història al darrera. El Manresa també la té, la seva història. Més petita, sí; molt més modesta, també. Però respectable, com la de tants i tants clubs modestos d’arreu i que, malauradament, sempre son a l’ombra dels més grans. Veterans, seguiu recolzant el vostre Club, encara que sigui passant fred a l’hivern. Joves, vosaltres sou la clau. De vosaltres depèn, d’aquí a pocs anys, que la història continuï. Visca el Manresa!

 

Copyright © PYME CODE. All rights reserved.