Log in
Titulares:

FRANCESC DALMAU: EL PERIODISTA 'QUE VA POSAR LA GESPA' DEL CONGOST ES JUBILA

Francesc Dalmau

 

 

FRANCESC DALMAU: EL PERIODISTA ‘QUE VA POSAR LA GESPA’ DEL CONGOST ES JUBILA

         La temporada 1943-44 va ser la primera en que el periodista manresà Bonaventura Vila informava de les activitats del Centre d’Esports Manresa a la premsa local d’aleshores i a El Mundo Deportivo. Sobretot va ser la ploma que descrivia els pros i contres del ‘Manresa de futbol’ en els partits jugats com a local en una època que si no eres present a la graderia del camp, només les seves cròniques et podien acostar al que havia succeït a l’enyorat camp del Pujolet. La seva dilatada trajectòria va durar més de tres dècades, fins al final de la temporada 1978-79, trenta-cinc anys ininterromputs. Després, l’any 1979, va aparèixer, no se sap d’on, el ‘dicharachero’ Rafael Gamero, un forner de professió i periodista d’afició, malauradament traspassat prematurament, que durant nou temporades va ser els ulls i la ploma del Manresa a la premsa fins el 1988, quan es va traslladar a viure a la capital de La Noguera, Balaguer, a seguir exercint la seva professió de forner. Durant quatre anys, a El Mundo Deportivo li va agafar el relleu el periodista manresà Jordi Jané. La meva memòria ja no m’arriba per recordar si Jané també era el cronista del Manresa a Regió7, perquè també em ve al cap el nom de Jordi Castro escrivint les cròniques de l’equip blanc-i-vermell al diari local. Però el cas és que aquesta etapa de Jané es va acabar la temporada 1991-92.

         Just un cop acabades les olimpíades de Barcelona-92, després d’uns anys treballant a la secció d’esports del Pla de Bages i, després de desaparèixer aquest rotatiu, també al Regió 7, apareixia a l’escenari blanc-i-vermell el periodista que agafaria el relleu de Jordi Jané, tant al diari local com al diari del Grup Godó, i que seria el nou encarregat de difondre la informació del Centre d’Esports Manresa, tan a nivell de la Setena Vegueria com a la resta del país. El més curiós d’aquell fet era veure com, uns anys abans, Francesc Dalmau era un dels jugadors integrants de la millor fornada de jugadors de la història del Gimnàstic de Manresa (junt als Prat, Caballol, Cintas, Blancafort, Roma, Mateo, Muñoz, Jiménez...), alhora que el seu pare feia de ‘porter’ del Centre d’Esports. Aclareixo: era ‘porter’ dels que picaven els carnets a l’entrada del Pujolet i del Congost (als primers anys de l’estadi). Al diari que aleshores dirigia Gonçal Mazcuñan li van permetre treure el cul de la cadira de la seu de Regió7, que feia un parell d’anys havia abandonat la seu a la Muralla de Sant Francesc per l’actual del carrer Sant Antoni Maria Claret, per trepitjar-se tots els camps de la geografia catalana que visités el Primer Equip del Centre d’Esports Manresa. El pas en paral·lel de Francesc Dalmau per la història del Centre d’Esports ha deixat tanta petjada que, incús, els seus dos fills s’han arribat a enfundar la seva camiseta centenària (el més petit, l’Oriol, a més a més, la del Primer Equip).

         Dalmau, a les seves informacions, sobretot a nivell local, i a les seves cròniques que informaven del Manresa, ha sigut crític quan ho havia de ser, com ho hauria de fer qualsevol periodista, però també ha fet alguna clicada d’ull al degà del futbol manresà. I és aquí, en aquest punt, on justifico el titular d’aquest article. Quan als darrers anys del segle passat i als primers anys dels present Segle XXI la gespa artificial s'anava escampant arreu de Catalunya, la nostra ciutat s’anava quedant al furgó de cua. Totes les poblacions de la mida de Manresa s’anaven tenyint de verd. Els equips amateurs i la canalla de les pedreres de Rubí, Sant Cugat, Vilanova i La Geltrú, Vilassar de Mar, Terrassa, Mataró, i un llarg etcètera s’anaven oblidant del color marró del sauló al mateix ritme que a Manresa anaven desapareixent equips de futbol. I els que aguantaven ho feien jugant sobre superfícies infames, com les del municipal de La Balconada, el Xup, Les Cots i el mateix ‘Congost Arena’ (l’annex a l’estadi). Aquell era un fet objectiu, i així va quedar palès en un grapat d’articles publicats pel diari Regió7, amb la signatura de Francesc Dalmau. Les converses entre la Directiva del Manresa, encapçalada pel President Manel Sánchez, acompanyat  per Estanislau Nadeu, Khaled Khatib, Amador Bernabeu, Josep Setvalls i Josep Casado, i l’Ajuntament, iniciades el gener de 2007, no arribaven a cap concreció. Però l’article definitiu arribaria el 20 de març, amb un reportatge que destapava les vergonyes de la situació de la nostra ciutat vers altres poblacions catalanes. El reportatge era concloent: Manresa era la única ciutat catalana amb més de 35.000 habitants sense cap terreny de joc de gespa artificial. Finalment, Francesc Dalmau, sense adonar-se’n, acabava de col·locar la primera pedra de la renovació de l’estadi del Congost, amb la gespa artificial com a cirereta del pastís. Vint-i-tres dies més tard d’aquell reportatge al diari Regió7, l’Alcalde de Manresa, Josep Camprubí, i el Regidor d’Esports de l’Ajuntament, Josep Lluis Gozalbo, anunciaven una modificació en algunes partides del pressupost municipal per tal d’encabir la possibilitat que la gespa a l’estadi del Congost fos una realitat el mes de setembre d’aquell mateix any 2007. I així va ser.

         Malauradament, després del darrer descens del Manresa de Tercera Divisió, junt amb la crisi de finals de la primera dècada d’aquest Segle, el diari Regio7 també va patir les retallades i Francesc Dalmau només feia les cròniques del Manresa en els partits jugats a l’estadi, a banda de quan Oriol Dalmau jugava al Primer Equip, que aprofitava la seva condició de seguidor del seu fill i de l’equip per redactar les cròniques pel diari. També, puntualment, s’ha desplaçat amb l’equip blanc-i-vermell en partits amb certa transcendència. Tot plegat fins que, fa pocs dies, els responsables del diari li proposaven una jubilació anticipada. És a dir, el Manresa-Pobla de Mafumet va ser el darrer partit amb la signatura de Francesc Dalmau a l’encapçalament de la crònica. I així m’ho feia saber en una trucada telefònica la setmana següent. Tinc raons per dir que quan un amic se’n va, queda una buidor impossible d’omplir. Però tampoc és això, el Francesc no se’n va, se’n va el periodista. Però també queda una certa buidor d’una amistat nascuda a la redacció del diari Pla de Bages, al carrer Barcelona, quan un servidor li portava les cròniques, escrites a mà, dels equips de Futbol Base del Centre d’Esports que sortien els dimecres sota el títol: ‘Els dimecres, futbol base’. Oficialment, les vides paral·leles del Centre d’Esports i Francesc Dalmau naixien un 6 de setembre de 1992 amb la crònica d’un Manresa-Reus que guanyarien els deixebles d’Eduardo Texeiro per un clar 6 a 2, amb trio de gols inclòs de Pep Setvalls. Curiosament, Dalmau va tancar el cercle perfecte el passat 29 de novembre amb la crònica d’una altra victòria contra un veí del Reus, La Pobla de Mafumet (1-0). Jo ja no viuré el temps suficient com per veure un periodista més longeu que Bonaventura Vila seguint els passos del Manresa, trenta-cinc anys, però tinc clar que Francesc Dalmau ho hauria superat si no fos per què, en els temps actuals, si no et jubiles, et jubilen. Bonaventura Vila va seguir escrivint cròniques del Manresa fins a una edat molt avançada, en una època en blanc-i-negre en que el futbol era de les poques coses que es podien gaudir els caps de setmana. Avui en dia ‘les regles’ han canviat i Francesc Dalmau ha de donar un pas al costat. Llei de vida.

Qui s’imaginava fa pocs dies, dels quatre gats què érem al Congost, que, mirant cap a la graderia, veuríem la darrera imatge a l’estadi del Congost del Francesc Dalmau periodista. El periodista ‘que va posar la gespa del Congost’. Adéu, periodista. Fins aviat, amic.

José Antonio Sánchez

Clear

-2°C

Manresa

Clear

Humidity: 82%

Wind: 8.05 km/h

  • Sunny
    03 Jan 2019 11°C -2°C
  • Partly Cloudy
    04 Jan 2019 10°C -3°C

Banner 468 x 60 px