Log in
Titulares:

HISTÒRIA DE LES PROMOCIONS DEL MANRESA

PROMOCIONS

HISTÒRIA DE LES PROMOCIONS D'ASCENS DEL MANRESA

        Les quatre primeres temporades del Manresa a categoria nacional (va pujar per primera vegada la temporada 1949-50) van ser molt dignes, més tenint en compte que la 3ª Divisió era formada pels millors equips catalans de l'època i per conjunts de l'Aragó i les Balears. Però també eren temps molt canviants pel que fa a la reglamentació i la temporada 54-55 la Federación Española de Fútbol va decidir que els equips catalans es repartirien en dos grups, tots dos formats per equips només del nostre país. El Manresa va acabar en segona posició, darrera del Girona, i es va classificar per primera vegada per la lligueta d'ascens a 2ª Divisió Nacional. L'equip es va fer fort al Pujolet, com sempre, però el llast dels desplaçaments va impedir la fita. Els blanc-i-vermells van tenir com a rivals el Plus Ultra, el Rayo Vallecano, l'Arenas de Zaragoza, l'Elgoibar, el Tudelano, el Binéfar i el Girona. Si bé al santuari manresà només es va escapar un punt, lluny del Pujolet tan sols es van esgarrapar un parell d'empats. El més curiós del cas és que l'equip que va quedar campió de grup i va ascendir, el Plus Ultra (de Madrid) va caure al camp manresà per un contundent 4 a 0. Però, com apuntàvem, els resultats lluny de casa impedirien que el Manresa arribés a la categoria d'argent del futbol espanyol ja que la segona posició a la lligueta va ser del tot insuficient. L'onze que va jugar el darrer partit de la lligueta, davant el Girona, va ser: Farrés, Romà, Satorra, Pons, Diego, Vicens, Massafret, Soldevila, Lara, Romeo i Chalé. El Manresa va guanyar 5 a 2.

CEM RAYO 1

CEM RAYO 2

 

         De la segona promoció a 2ª Divisió parlarem més avall, en un capítol especial. Va ser la famosa promoció contra el Logroñés. Només aclarir que, com apuntàvem anteriorment, les regles del joc canviaven d'un any a l'altre i que si bé la temporada 54-55 la segona posició del Manresa a la lligueta no va servir de res, en el cas de la campanya següent, el segon i tercer classificat (Rayo Vallecano i Manresa) sí que van tenir una altre oportunitat, encara que només l'equip vallecà la va aprofitar i va ascendir després de superar una eliminatòria contra el Gimnàstic de Tarragona, mentre que el Manresa es quedava a un gol d'empatar la seva contra el Logroñés.

         La tercera promoció seguida, a la temporada 56-57, podríem dir que es va quedar a les portes. El Manresa va quedar tercer del grup 6è de Tercera Divisió, darrera del Sants i el Badalona i per accedir-hi a la fase d'ascens a 2ª Divisió devia superar un primer obstacle: una eliminatòria a partit únic contra l'Olot, el campió del grup 7è. El partit es va disputar al camp de Les Corts i els garrotxins van deixar el Manresa fora de combat en guanyar-los per un clar 2 a 0. La tercera oportunitat d'assaborir la categoria de plata, doncs, es va esvair en un tres i no res. El Manresa va alinear Flores, Satorra, Darnés, Xalma, Giralt, González, Bagó, Gómez, Sitjà i Camps.

         Una altra oportunitat de ficar el nas a 2ª Divisió va arribar la temporada 59-60. El Manresa va quedar segon classificat a la lliga, un punt per sota de l'Hospitalet, i a la promoció d'ascens, en aquest cas eliminatòries (les lliguetes van quedar en l'oblit) li va caure en sort l'Arenas de Saragossa. Al Pujolet l'equip manresà va guanyar per un clar 3 a 1 mentre que el partit a Saragossa va registrar un empat a u suficient pel Manresa. El darrer obstacle era més dur. L'equip blanc-i-vermell es devia enfrontar el Sestao, que aquella temporada havia jugat a la 2ª Divisió i que va quedar en 14ª posició, lloc que l'obligava a defensar la plaça a la categoria en una eliminatòria a doble partit, en aquest cas contra el Manresa. El 19 de juny de 1960 el Pujolet tornava a lluir les seves millors gales per rebre l'equip verd-i-negre del Pais Vasc. El ple que va registrar el camp del carrer Sant Fruitós, però, no va servir per empènyer l'equip cap a la victòria ja que el marcador final va registrar un empat a u, del tot insuficient per afrontar amb garanties el partit de tornada a Las Llanas. No hi cap dubte que un dels majors atractius que presentava el Manresa-Sestao a disputar al Pujolet era poder veure en acció el mític porter Lezama, ex porter de l'Athletic de Bilbao durant 16 temporades a 1ª Divisió, qui amb 38 anys a les seves esquenes encara mantenia el tipus. El partit de tornada va registrar una clara victòria sestaotarra, 3-0, el que significava que els locals continuarien un any més a segona divisió mentre que el Manresa, novament, es quedava a les portes. Santos, Romà, Martín, Solanes, Seguer II, Pons, Ojeda, Seguer I, Queralt, Méndez i Basora van ser els jugadors que van afrontar la penúltima oportunitat que va tenir el Manresa de col-locar el nom de la ciutat al segon esglaó en importància del futbol espanyol.

          Al maig de 1961, el Manresa tornava a disputar una fase d'ascens, un altre cop en forma d'eliminatòries. A la lliga va quedar segon, darrera el Badalona, el que li permetia disputar la primera de les tres eliminatòries davant el segon classificat de l'altre grup català, l'Hospitalet. Al Pujolet, al partit d'anada, tal i com succeïa la temporada anterior, el marcador va registrar un empat, en aquest cas a dos gols. El Manresa s'avançava molt aviat, al primer minut, per mitjà de Tejedor, però dos minuts més tard els visitants tornaven a establir les taules al marcador. Peña, als 20', tornava a avançar el Manresa, encara que a la segona part, a manca d'un quart d'hora pel final, els riberencs establien el definitiu empat a dos. A la tornada, en un partit "de titans més que d'homes", segons titulava la premsa Barcelonina, degut a la pluja i al fang que predominava al municipal de l'Hospitalet, el Manresa va caure per un ajustat 2 a 1. Joaquim Basora va avançar els del Bages a la primera part, però dos gols locals a la segona, a l'equador i a les acaballes del partit, van deixar fora un Manresa que, ara sí, deia l'adéu definitiu a les promocions d'ascens. Pel record queda aquell últim equip que va fer somiar l'afició manresana: Santos, Romà, Martín, Solanes, Seguer, Casamitjana, Basora, Tejedor, Peña, Chelo i Martínez.

        

Anys més tard, amb Ricard Oliva a la presidència del Centre d'Esports, el Manresa va coquetejar de nou amb la 2ª Divisió, encara que va ser més un desig que una realitat. Amb l'olotí Pepe Pinto a la banqueta, l'equip del Pujolet es guanyava el dret de jugar a 3ª Divisió (1973-74), una categoria idèntica a la que hores d'ara és la 2ª Divisió B, amb quatre grups a tota Espanya. La temporada següent a l'ascens el Manresa, amb un autèntic equipàs, quedava quart classificat, darrera el Terrassa, el Llevant i el Constància d'Inca, un quart lloc que avui en dia li permetria jugar la fase d'ascens a 2ª Divisió A. En aquell cas el campió es guanyava l'ascens mentre que el segon promocionava contra un equip de segona. Va ser el darrer coqueteig del Manresa amb la seva categoria maleïda.

 

 

LA SEGONA PROMOCIÓ: Un Manresa-Logroñes que podia haver canviat la història

             Els aficionats mes veterans al futbol de la nostra ciutat, i molts d'una mitjana edat, quan surt en una conversa "el partit del Logroñés" ja saben de que va la historia, mes o menys. Les generacions mes joves, possiblement, no han sentit mai a parlar del tema. "El partit del Logroñés"  va ser un passatge de la historia del Manresa en que el club blanc-i-vermell va estar a punt de tocar la gloria però que, finalment, va ser una càrrega massa pesada ja que des d'aleshores moles afeccionats van desertar i no van voler saber res mes del seu equip. Expliquem el que va passar.

La història

Un 20 de maig de 1956 es va disputar el partit que va poder canviar el curs de la història futbolística a la nostra ciutat: el CE Manresa-CD Logroñés. El Manresa, que aquella temporada va quedar campió de 3ª Divisió, va arribar a aquesta decisiva eliminatòria després de quedar 3er d'una lligueta en la qual el Girona va aconseguir l'ascens directe, mentre que el Rayo Vallecano, segon classificat, i el CE Manresa havien de jugar-se-la davant el 15è i 16è de la segona divisió (el Logroñés va quedar 16è classificat). El Rayo va aconseguir el primer ascens de la seva història a la categoria de plata, mentre que la sort manresana ja podem endevinar quina va ser (per cert, un any després, el Logroñés va descendir a 3ª divisió en quedar 17è classificat). Molt ha plogut des de llavors i moltes coses s'han dit sobre el que va succeir al camp del Pujolet aquella desgraciada tarda de maig.

La llegenda negra

Una llegenda negra ha perseguit al CE Manresa des d'aquella fatídica data. Un gran nombre dels afeccionats que van assistir al partit van marxar del Pujolet amb el convenciment que el Manresa s'havia venut perquè, per raons econòmiques, no interessava l'ascens a 2ª divisió. De fet, segons consta en el llibre del Centenari del club, la directiva local, presidida per Jordi Basiana, havia previst una recaptació de 150.000 pessetes, mentre que la taquilla va vendre paper per valor de 58.000 (la veritat, segons expliquen aficionats que van anar al partit, és que el Pujolet estava abarrotat, per la qual cosa deduïm que va haver-hi molt gorrer a l’entrada i molts que es van colar saltant la tàpia de la Prolongació General Prim). El cas és que el Manresa, aquella tarda, havia de remuntar un 2-0 advers del partit jugat a Las Gaunas, i els condicionants que es donaven d'inici, malgrat les lògiques dificultats, no descartaven donar la volta a l'eliminatòria. 

El partit a Logroño

A l'anada, a Logroño, l'equip manresà no va poder tenir més desgràcia junta, ja que als pocs minuts d'iniciat l'encontre sobre el fanguer de La Rioja (havia plogut intensament els dies anteriors) es lesionava el defensa Fàbregas, un dels puntals de l'equip (i en aquella època no es podien fer canvis); l'àrbitre va anul·lar un gol al jugador manresà Lara; El porter Albadalejo va sofrir una ostentosa càrrega de dos davanters rivals en el que va significar el segon gol local; i, per si no fos poc, els últims vint-i-cinc minuts el Manresa els va jugar amb dos homes menys ja que va ser expulsat Darnès,  un altre puntal de l'equip, que no van poder disputar el partit de tornada.

1955 56

La tarda del 20 de maig

Una setmana més tard el partit no podia començar de la millor manera, ja que als pocs minuts d'haver-se iniciat l'encontre el Manresa feia el primer gol. La remuntada era possible, però els minuts anaven passant amb un Logroñés aculat a la seva parcel·la defensiva i un Manresa que no era capaç de trobar el camí del gol que li donés l'empat en l'eliminatòria. Al final del partit, amb la lògica decepció i frustració viscuda, la estripada de carnets va ser massiva, i molts afeccionats van jurar i perjurar que mai més tornarien al Pujolet a veure el Manresa. De fet, Jaume Mira, un dels habituals convidats al programa radiofònic "les tertúlies", de Radio Manresa, ha comentar en un parell d'ocasions que ell és un dels que des d'aquell partit, mai més ha anat a presenciar un partit del CE Manresa. I com ell, centenars d'afeccionats que van trencar el vincle sentimental amb el club de la seva ciutat pel que ells van entendre com una derrota voluntària de l'equip blanc-i-vermell.

En síntesi, aquest és el relat de la història que va poder ser i no va ser i que porta acompanyant el CE Manresa des de fa mes de 60 anys. No obstant això, el club blanc-i-vermell va seguir coquetejant amb l'ascens en anys posteriors, en un parell d'ocasions, però l'Olot, primer, i el Sestao, després, van tancar el pas del Manresa cap a la divisió de plata del futbol espanyol. Però no volem tancar el capítol de l'assumpte que aquí ens porta, ja que disposem de dadas que poden donar llum a la història del que va passar aquell dia (i dies anteriors), que molta gent ha callat o tergiversat amb el pas dels anys, i que us explicarem a continuació.

La intrahistòria

Anem a intentar aclarir el que va passar aquella desgraciada tarda de maig del 56, encara que per això ens hem de remuntar a uns tres mesos abans, en acabar la lliga regular de 3ª divisió (el Manresa va ser campió) i just abans d'iniciar-se la lligueta d'ascens a 2ª Divisió.

Resa al llibre del Centenari que "un grup d'oposició a la directiva de Basiana es va dedicar a crear un ambient hostil de cara a aquell partit. Ells van ser els qui van fer creure al soci manresanista que el club no tènia intencions reals de pujar de categoria i que els jugadors tenien ordres de no remuntar l'eliminatòria". Qui eren aquest grup d'oposició que van tenir molt a veure amb el trist espectacle viscut al final del partit, en el qual la majoria de socis van acabar per desentendre's dels seus sentiments pel club de la seva ciutat? Aquest grup es va crear en el punt que comentàvem anteriorment, abans d'iniciar-se la lligueta d'ascens. La directiva del Manresa tenia per costum celebrar els èxits esportius en la Fonda Sant Antoni, a la Plaça Major. Per festejar el títol de lliga de 3ª divisió i la classificació per la lligueta, es van reunir directius i cos tècnic en l'esmentat local per celebrar un menjar de germanor. El que hagués d'haver estat una festa, es va acabar convertint en el principi de la fi. Un important directiu de llavors, el senyor Brunet (que anteriorment va arribar a ser president de l'entitat), no va tenir una altra ocurrència que manifestar que l'èxit del Manresa no havia estat més que una qüestió de sort. L'entrenador del Manresa, Benito (un ex jugador del Barça), ferit en els seus sentiments pel que aquell directiu havia manifestat, que menyspreava la gran campanya que havia realitzat l'equip fins aquell moment, va presentar la dimissió en aquell mateix instant, argumentant que si l'aconseguit fins a aquest moment havia estat qüestió de sort, no feia falta que ell seguís dirigint a l'equip. El president Basiana, davant la tempesta que se li venia al damunt, va solucionar la situació amb una decisió que, de fet, va ser la que va desencadenar l'expressat anteriorment sobre el grup d'oposició. Per demostrar-li a l'entrenador que la institució estava amb ell, que confiava totalment en el seu treball i que valorava l'aconseguit fins llavors, en aquell moment va cessar a tota la directiva en ple. Finalment, Benito, veient-se arropat per la màxima representació del club amb un gest com aquell, va decidir seguir en el càrrec. L'endemà, Jordi Basiana va cridar a tres o quatre membres de la Junta Directiva cessada (entre ells, els senyors Gassó i Estany) per ratificar-los en el càrrec, ja que entenia que eren persones perfectament vàlides en les funcions que exercien i que no tenien res a veure amb l'assumpte del dia anterior. A més, per completar la Junta va incorporar a nous membres, entre els quals hi havia els senyors Martí, Pros i Cornet.

Quan entrem en la setmana del Manresa-Logroñés, el president Basiana va recórrer un bon grapat d'empreses locals per buscar la implicació econòmica de les mateixes en cas que el Manresa ascendís de categoria, encara que la resposta dels empresaris no va ser l'esperada per part del president. Segons he pogut saber, el senyor Basiana no era molt bé vist per part d'algun sector important de la ciutat per la seva modesta condició. El fet que un simple corredor de filatures estigués aconseguint el major èxit en els 50 anys del club, despertava la gelosia i l'enveja dels qui podien aportar injeccions econòmiques a l'entitat blanc-i-vermella. L'escassa o nul·la resposta dels empresaris locals va ser un altre dels arguments esgrimits posteriorment pels qui van fer creure a l'afició que al Manresa no li va interessar superar l'eliminatòria davant el Logroñés, ja que sense el suport de les empreses no era viable econòmicament la 2ª divisió.

Arribats a la tarda del 20 de maig, el Manresa va formar amb Albadalejo, Pallàs, Satorra, Romà, Miarnau, Ventolrà, Comes, Torras, Lara, Parés i Xalet. L'equip local es va avançar en el marcador als pocs minuts d'iniciat l'encontre. El joc es va endurir i l'àrbitre, el senyor Mazagatos, va haver de parar el partit i instar als capitans de tots dos equips que si no canviaven d'actitud molts jugadors no acabarien el partit perquè serien expulsats. Segons expliquen els presents en aquell partit, el Manresa no va disposar de massa opcions de marcar el gol de l'empat en l'eliminatòria (Parés va disposar de la més clara), encara que sí que va ser el total dominador del partit. El Logroñés, tancat en la seva parcel·la defensiva, va obligar al Manresa a buscar el joc aeri. El propi Lara, un especialista en les rematades de cap, no va tenir una tarda encertada i no aconseguia connectar cap rematada a porteria, la qual cosa va provocar algunes protestes en la graderia del Pujolet, que relacionaven aquell fet amb el que els dies anteriors al partit va anar escampant l'oposició a Basiana sobre la presumpta venda del partit. El tècnic local va optar per jugar-se-la col·locant a un defensa central com a davanter centre (us en-recordeu que això ho feia Cruyff amb l'Alexanco?), passant Lara a jugar una mica més obert. Aquest canvi de posicions obligava a enraderir a l'extrem Torras al lateral, ja que al no estar permesos els canvis de jugadors en l'època a la qual ens remuntem, els entrenadors només podien rotar posicions per tal de buscar un revulsiu que canvies la dinàmica del joc. Aquesta circumstància, de canvi de posicions, també es va aprofitar com a argument per justificar el suposat desinterès del club per aconseguir l'ascens. L'1-0 va ser inamovible i el final del partit ja sabeu el que va provocar.

L’epíleg

El Manresa, per mitjà del seu president, del seu entrenador, dels seus jugadors (la millor plantilla de la història) ho va donar tot per l'ascens. Però ja sabem que al món del futbol, si la piloteta no entra sempre es busquen culpables. A més, en ocasions es tendeix a magnificar les coses, i el que aquella tarda va ser una simple desgràcia (o una gran desgràcia, segons es miri), la majoria dels presents ho  va interpretar com una derrota voluntària i va tirar pel camí del mig, inventant-se una llegenda negra que ha perseguit al Manresa durant dècades. Com dèiem abans, el Manresa va tornar a disposar de dos ocasions més per donar el salt de categoria, cosa que no es va aconseguir. Ja no van aparèixer llegendes negres sobre suposades vendes. Possiblement, qui manava a la nau blanc-i-vermella, el senyor Moll, era més popular que Basiana i tenia més carisma (havia estat alcalde de la ciutat). Per desgràcia, la història del futbol a la nostra ciutat està plena de circumstàncies semblants a les que va patir Jordi Basiana per mitjà del grup de directius (el grup opositor) que va cessar en aquell menjar de germanor en la Fonda Sant Antoni. La gelosia i l'enveja també han estat un dels pitjors enemics en la història del Cd'E Manresa. I no cal tirar massa dècades enrere. Que li preguntin a Àngel Solanes els pals que li van posar a les rodes abans d'arribar a ser president del Manresa, fa ara vint i dos anys.

José Antonio Sánchez

 

Mayormente nublado

17°C

Manresa

Mayormente nublado

Humedad: 93%

Viento: 6.44 km/h

  • Parcialmente Nublado
    19 Ago 2018 29°C 15°C
  • Soleado
    20 Ago 2018 30°C 17°C

Banner 468 x 60 px